Sacrificis i moral

Encara hi ha decisions que aconsegueixen sorprendre’m, com m’ha passat tant amb l’anunci de les mesures que el Govern ha impulsat en relació amb el sector financer, com amb l’anunci d’una marató de TV3 per a la pobresa. La sorpresa és simplement la manca de consonància del que es diu amb les dades que expliquen la complicada situació social que vivim (atur, pèrdua de prestacions, llars sense ingressos, desnonaments, sense sostre…).

Pel que fa a la reforma del sistema financer crec que és una oportunitat perduda. És una nova aportació de recursos públics per sanejar unes entitats financeres que estan descapitalitzades per la mala gestió que van fer dels actius immobiliaris. L’augment de les provisions que han de realitzar les entitats i el nou procés de fusions continuaran limitant la reactivació del crèdit i, per tant, seguiran frenant la capacitat de reactivar l’economia i crear ocupació. D’altra banda, la limitació de les remuneracions dels directius de les entitats que han rebut ajuts públics, tot i ser una mesura que es pot valorar de manera positiva, no pot fer-nos oblidar que es continua sense exigir cap responsabilitat de la gestió i de les remuneracions anteriors, a banda que és una mesura que s’hauria d’estendre també a la resta d’entitats financeres, ja que determinats nivells de remuneració només són possibles per la lògica especulativa i, a més, s’obtenen a costa de clients i treballadors. Ens trobem davant d’un nou procés de concentració bancària, amb una important aportació de recursos públics, que es detreuen de polítiques de protecció social o d’impuls de la reactivació econòmica. Malauradament, no es corregeixen els abusos que va protagonitzar el sistema financer i que ens han dut on som. De nou, es perd una oportunitat per regular de manera justa les abusives clàusules hipotecàries, buscant fórmules com la dació en pagament o d’altres que ajudessin a solucionar un dels greus problemes socials que avui tenim. I s’obvia, com han fet a França, una taxa específica sobre la banca que ajudi a augmentar els ingressos públics en moments com els que vivim.

L’altra notícia que deia que m’ha sorprès és l’anunci de la marató contra la pobresa que ha fet TV3. Fa temps que es parla de la realitat de la pobresa al nostre país (recordem les 91.000 llars on no entra cap ingrés o el nombre de sense sostre que viuen als carrers de les ciutats), però no he tingut coneixement de cap iniciativa del Govern en relació amb aquesta qüestió. Diverses entitats, com Creu Roja o Càritas, han denunciat i reclamat al Govern l’increment (o, si més no, el manteniment) dels programes destinats a l’ajut i la protecció de les persones en risc de pobresa severa. Quan TV3 ha de plantejar una iniciativa d’aquestes característiques és que la realitat és prou evident, però, a més, deu ser perquè es constata que els poders públics no fan la política necessària ni suficient en aquest sentit. Les polítiques socials són responsabilitat pública i una de les finalitats del Govern de la Generalitat ha de ser garantir que tota persona visqui plenament en societat. No hi ha excuses per no definir unes potents polítiques públiques, amb recursos suficients, per atendre les persones més necessitades de la societat. No és caritat el que cal per lluitar contra les enormes desigualtats socials actuals, sinó redistribució de la riquesa, protecció social, polítiques d’inserció. I això és responsabilitat del Govern.

Entre les declaracions del ministre d’Economia, Luis de Guindos (“Si se piden sacrifcios, los que más ganan deben dar ejemplo”, per justificar que els directius de les entitats financeres que han rebut fons públics només cobraran 300.000 o 600.000 euros l’any), i la marató (que en absència de polítiques públiques es pot entendre com una crida a la caritat per atendre un problema social), em sento esparverat per la manera especial d’entendre el concepte de sacrifici i per quina moral es vol instal·lar a la societat.