De res a poc… que no estem sols… i tot és possible

Queden pocs dies per al 29-M. Sobren les raons, ja ho hem dit, per a una convocatòria de vaga general que vol confrontar-se amb les mesures injustes, inútils i ineficaces que s’estan duent a terme. Una convocatòria que exigeix que es retirin les dures agressions als drets laborals i s’obrin espais de negociació i concertació social per establir compromisos equilibrats per a una sortida de la crisi justa, amb drets, que posi en el centre les persones. El 29 veurem què passa, de moment el debat social s’ha anat impregnant, aquests dies, de raons i de motius.

Si bé podem dir que hi ha una certa atonia social a l’hora de confrontar-se amb les polítiques antisocials que s’estan duent a terme, també podem observar com cada cop hi ha més consens que el que s’està fent és inútil i injust. Potser manca perspectiva en relació amb les alternatives creïbles, però hi ha desencís pel que fa a les polítiques que es fan. Algú, sens dubte, ho haurà d’analitzar per donar horitzó, en forma de polítiques, a les expectatives socials de construir un món ple d’esperances. Un món diferent al conegut, possiblement. Però amb drets i llibertats, individuals i col·lectives, amb respecte i seguretats.

Potser per això en aquests 15 dies, que van de la convocatòria el passat dia 9 fins avui, han començat a circular posicionaments de suport a la convocatòria de nombrosos col·lectius: de juristes i advocats, del món universitari i de l’educació, d’entitats juvenils, del món de la cultura, de professionals dels mitjans de comunicació, del món associatiu (veïnal, de pares i mares d’alumnat, d’usuaris de la salut, d’afectats per les hipoteques, de consumidors…), del treball autònom, etc. Es comparteixen els motius, s’entenen les raons. S’exigeix un canvi de rumb. Ja veurem com els poders polítics i econòmics llegeixen la realitat, però no poden obviar que el conflicte està instal·lat en la societat i que la manera de resoldre’l és la negociació i l’acord; en cas contrari, la gestió del conflicte seguirà mentre no es resolguin les causes que l’originen. El pitjor que pot passar és que s’enquisti i es transformi en resignació, fractura i descomposició social.

Com altres vegades, hem assistit a les velles cantarelles de la inevitabilitat de les mesures que qüestionem, a la inutilitat d’una vaga que només servirà per malmetre la imatge del país i la seva economia, a la manca de representativitat dels convocants, a la instrumentalització partidària de la protesta, a la conculcació del dret a anar a treballar, etc., un receptari al qual estem acostumats i que vol esdevenir un assentiment acrític a com s’estan fent les coses. Però sabem que ens hi juguem molt, perquè s’ho volen carregar tot. Es qüestiona un model social de drets i llibertats construït al llarg dels anys, amb moltes lluites que han demostrat, al llarg de la història, la seva utilitat. El dret laboral, les garanties jurídiques, el dret a la negociació col·lectiva i l’eficàcia general del conveni, els drets sindicals com a instrument per garantir la tutela col·lectiva i l’autoorganització no van ser un regal sinó la conquesta d’anys de lluita del moviment obrer organitzat. També la provisió de l’educació pública, del dret a la salut, de l’atenció o de la seguretat davant la vellesa, la malaltia o l’atur no han estat regals sinó el resultat de processos de mobilització social on s’han anat produint avenços. I avui tot això es qüestiona. I com que sabem que és més fàcil aconseguir un dret nou que recuperar un dret que has perdut, és molt necessari avui estar mobilitzats per exigir que es recomponguin els drets laborals i socials. Hem d’acabar amb les polítiques de retallades que els governs central i català apliquen, perquè són injustes i inútils, i només responen als interessos d’uns pocs, d’una minoria social que té el poder econòmic, i no als del conjunt de la ciutadania.

És per això que, com diu el poeta, el dijous 29-M “que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora, que tot està per fer i tot és possible”.