29-M, reivindicació contra resignació

El 29-M ha estat un alè d’aire fresc en una societat que volen resignada. La convocatòria, que tenia el seu detonant en la necessitat de confrontar i exigir la retirada de la reforma laboral, que elimina les garanties i tuteles dels treballadors i treballadores enfront del poder absolut que el Reial decret dóna a l’empresari, coincidia amb el malestar creixent que genera la sistemàtica política de retallades, que afecta els serveis públics socials. L’aturada ha estat general, l’activitat econòmica no ha estat la normal, malgrat els intents dels governs d’obviar la realitat. El consum elèctric ha estat inferior a un festiu, com certifiquen les companyies elèctriques. Però la jornada ha estat també una acció cívica democràtica, en què la ciutadania ha fet confluir els malestars generats per les mesures polítiques de retallades de drets amb què es confronta la crisi. Pobles i ciutats van omplir els carrers de reivindicació. La coincidència de les organitzacions sindicals i socials ha estat important per visualitzar la presència de diversos moviments socials.

Bona part dels intents de governs i patronal per frenar el seguiment de la jornada es plasmaven en consignes relatives a la inevitabilitat d’unes mesures preses per calmar els “mercats”, al desgast d’imatge del país, a la inutilitat per assolir cap dels objectius perseguits. Però la majoria va exercir el dret a dir que està en contra de com es fan les coses i a exigir la negociació d’una sortida de la crisi al servei de la gent. I ho va fer de manera voluntària, malgrat que hi ha qui voldria argumentar un paper coactiu dels piquets, tot i que l’àmplia participació evidencia la seva voluntarietat. Els piquets formen part de l’acompanyament de la jornada de vaga, ajuden a la seva visualització i aquest és el seu sentit.

Com sempre, hi ha qui busca imputar als piquets accions que no s’adiuen amb l’exercici democràtic del dret de vaga. Aquesta vegada, però, hem constatat la coincidència de dos fenòmens contra la vaga: la dels piquets empresarials i la dels grups violents. Expressions diferents però coincidents a l’hora de desfigurar el lliure exercici a l’acció democràtica de la vaga i la manifestació. El piquet empresarial, i com utilitza la por en un context de dificultats, és ja un tema recurrent d’altres convocatòries. Però em preocupa sobre manera el fenomen de violència urbana que fa temps va apareixent, s’incrusta de manera parasitària en les mobilitzacions socials (sigui la celebració de la Champions, sigui la vaga general), té com a única ideologia la violència i cap objectiu polític que no sigui alimentar l’individualisme nihilista que trenqui qualsevol opció de resposta social organitzada. És evident que aquest és un fenomen que cal aïllar políticament, socialment i policialment, però també obliga que els governs pensin que, en escenaris de descomposició social i de negació de la funció articuladora de conflictes de les organitzacions socials, hi ha un brou espès on aquells grups es mouen amb més impunitat.

Tornant, però, de nou a l’inici, el 29-M, ha estat un èxit de participació social. Ara, però, cal assumir l’enorme responsabilitat de seguir gestionant el conflicte realment existent, amb nova pressió sostinguda que obligui els governs a utilitzar la negociació i l’acord per recompondre drets i superar el conflicte. A hores d’ara, el Govern respon cínicament amnistiant defraudadors mentre publicita l’autoritarisme de la retallada de drets amb la immensa majoria. Però aquest conflicte és real i s’haurà de gestionar.