Dades tossudes

El passat 27 d’abril vàrem conèixer els resultats de l’Enquesta de població activa (EPA) del primer trimestre del 2012: l’atur a Catalunya arriba al 22,2%, amb un augment sobre el trimestre anterior d’1,7 punts percentuals, 61.500 persones aturades més. Les persones que volen treballar i no tenen feina són 836.900 segons l’EPA, 109.300 persones més que fa un any, un 15% més, 41.300 homes i 67.900 dones més. La situació del nostre mercat de treball és preocupant i no mostra indicis de millora. Pel que fa a les prestacions que reben les persones en atur, ens hem de fixar en les dades d’atur registrat, que són diferents i inferiors a l’EPA. De les 635.721 persones registrades a les oficines del SOC al mes d’abril, només 442.623 persones reben una prestació per atur (sigui la prestació contributiva, un 53,9% del total dels perceptors, o el subsidi i la renda activa d’inserció).

Amb aquestes dades a la mà podem extreure’n algunes conclusions:

– És evident que la reforma laboral en vigor no serveix per crear ocupació ni reduir l’atur. Al contrari, fa caure el nombre de contractes, destrueix ocupació, desincentiva la recerca activa de feina i augmenta el nombre de persones sense feina. L’aplicació de la reforma se salda amb 4.000 acomiadaments per dia i amb un increment del 47% dels ERO en relació amb l’any anterior.
– L’argument que la prestació d’atur desincentiva la recerca d’ocupació queda clarament desqualificat amb les dades. La majoria de persones aturades ja han exhaurit las prestació contributiva. O malviuen amb el subsidi o l’ajut de la família, o formen part de les més de 200.000 llars que a Catalunya no tenen cap ingrés.
– És una greu irresponsabilitat política del Govern la retallada dels pressupostos per a polítiques actives d’ocupació i per a formació per a l’ocupació en un context marcat per l’atur i la necessitat urgent de qualificació professional. Aquesta retallada dificulta el procés de reinserció laboral i no ajuda que quan es creï ocupació es pugui abordar el canvi cap a un model productiu basat en el valor afegit de la producció i la competitivitat de les empreses, model que se sustenta en una ocupació de qualitat, qualificada i amb drets.
– Amb els ajustos pressupostaris durs, les retallades, no es reactiva l’economia ni es crea ocupació. A l’educació, la sanitat, l’atenció a la dependència, etc., s’estan destruint llocs de treball de manera directa, per la rescissió de contractes de personal interí o la no-cobertura de substitucions, o indirecta, per la caiguda de les inversions en equipaments o la disminució de l’oferta de serveis.

Cal canviar les polítiques. No serveixen per solucionar el problema de la caiguda de l’activitat econòmica i de l’alt nivell d’atur. Les polítiques actuals s’utilitzen per canviar les bases i regles de l’actual model social. Es vol augmentar l’acumulació de riquesa i poder en mans d’uns pocs, desregulant el mercat de treball per afavorir baixar costos laborals i convertir en negoci privat els serveis públics, que garanteixen drets socials. El resultat és una major individualització en les relacions laborals i socials, i una major desigualtat social. Per aconseguir-ho estan augmentant l’autoritarisme i limitant drets i llibertats, com ja s’insinua amb l’enduriment del Codi penal i la limitació d’alguns drets, com els sindicals, de vaga o de manifestació.

Hi ha, però, alternatives a com es fan les coses. Hi ha altres polítiques econòmiques possibles, a partir de les reformes fiscal i financera, i hi ha una altra política europea possible, a partir de més unió econòmica i política que superi el dogma monetarista del dèficit zero.

Però l’alternativa és també més democràcia, enfront de la resignació, l’autoritarisme i el populisme. Cal aprofundir la democràcia i això, entre altres qüestions, exigeix: informar clarament dels fins que guien les polítiques dels governants, obrir espais de participació ciutadana en relació amb les qüestions d’interès general, restablir els espais de diàleg i concertació social, promoure i facilitar l’associacionisme amb respecte a l’autonomia i la independència, reconèixer el paper d’interlocució de les organitzacions representatives, promoure la transparència dels afers públics i garantir la pluralitat i professionalitat dels mitjans de comunicació.

Sens dubte, les eleccions franceses poden obrir un cert canvi en la direcció de les polítiques europees per abordar la crisi. Sembla que es consolida la tendència, elecció rere elecció, d’una ciutadania que vota contra qui ha estat al capdavant de governs que han fet contrareformes amb l’excusa de la gestió de la crisi. Veurem com evolucionen les coses. En tot cas, el debat sobre la necessitat de situar estímuls al creixement econòmic sembla ja instal·lat en el si de la UE. La realitat de les dades, la recessió i l’atur són prou durs com per reclamar canvis en les polítiques tant a escala nacional com a la UE.