Pedaços i interessos

Aquest divendres (fatal friday) el Govern ha anunciat un paquet de mesures econòmiques, relatives al sector financer i al sector immobiliari. Mesures que segueixen la política d’anar imposant pedaços, que va acontentant determinats interessos, però que defuig la necessitat d’abordar un gran pacte o acord social que prevegi reformes integrals, fiscals i financeres, i l’aposta per posar les bases d’un canvi de model productiu. Un pacte per una sortida de la crisi equilibrada i solidària, que impulsi la reactivació econòmica, la creació d’ocupació i la cohesió social.

Amb les mesures relatives a l’habitatge es vol disminuir el gran estoc acumulat per les entitats financeres i els promotors immobiliaris. Però s’obvia la dificultat d’accés a l’habitatge d’amplis sectors, en especial joves, instal·lats en un context d’atur i precarietat laboral. I s’ignora l’enorme clam ciutadà per revisar la llei hipotecària, a fi d’evitar els desnonaments injustos, i introduir la dació en pagament com a manera de saldar el deute amb l’entitat financera. Es pretén facilitar la col·locació de pisos en lloguer, però amb contractes de més curta durada (3 anys) i amb majors facilitats per executar els impagaments del lloguer (10 dies!!!), o amb la rebaixa d’un 50% en l’impost per la transacció de l’habitatge. Mesures que facilitaran a les entitats financeres i els promotors col·locar els habitatges al mercat, però que deixen invariable el problema d’accés a l’habitatge o la injusta llei hipotecària.

S’ha aprovat, també, una reforma parcial del sistema financer que difícilment solucionarà la necessària reestructuració d’un sector que ha estat, aquests darrers anys, mal gestionat i amb una lamentable supervisió financera. Aquesta reforma, poc transparent i sense participació, ens pot fer perdre l’oportunitat de forçar el sector financer a tenir la seva funció social, pel que fa a dotar de crèdit famílies i empreses, potenciar processos de creació de riquesa productiva i no especulativa, evitar l’exclusió financera, en especial de pimes, i garantir la transparència.

Durant els anys de creixement, el sector financer espanyol ha acumulat un volum excessiu de crèdit en el sector immobiliari (981.932 milions d’euros a gener del 2012). Però, tot i la major dimensió dels préstecs dirigits a persones per a l’adquisició d’habitatges (663.000 milions d’euros), aquests tenen un nivell baix d’impagament i comporten una necessitat de refinançar les quantitats amb l’exterior (l’origen dels recursos). El problema rau en els préstecs dels promotors immobiliaris per a compra de sòl i construcció d’habitatges (uns 318.000 milions d’euros), que no es poden col·locar en el mercat, i la comptabilització dels quals en els balanços de les entitats és lluny del preu real de mercat.

Sens dubte, l’entrada de capital de l’Estat a Bankia té a veure amb aquesta realitat. Ara bé, evidencia les insuficiències en el paper de supervisió del Banc d’Espanya i la poca transparència informativa de la direcció de Bankia en relació amb la seva realitat. És lamentable que la decisió del Govern de posar recursos públics per consolidar la continuïtat de l’entitat no es faci depurant responsabilitats i donant les garanties suficients de preservació de l’ocupació, ni deixant clar que no es tracta de socialitzar avui les pèrdues i demà privatitzar els beneficis.

Correm el perill que la reforma parcial imposada pel Govern, amb l’excusa de Bankia, faci oblidar la necessitat d’una reforma del sistema financer definitiva, creïble i consensuada. Hem d’exigir que el cost de la necessària capitalització del sector financer sigui suportada pel mateix sector en el seu conjunt i evitar que recaigui sobre la ciutadania. No és explicable, ni acceptable, que es financi amb impostos la reestructuració financera i, al mateix temps, es retalli en sanitat i educació. La utilització inicial de recursos públics, si fos el cas, ha de comportar la participació de l’Estat i l’establiment de garanties adequades i terminis concrets de devolució i retribució a l’Estat pels avals o el finançament. Caldrà també establir la depuració de responsabilitats dels gestors i supervisors responsables d’haver arribat a aquesta situació. La reforma hauria de plantejar l’establiment de taxes sobre dipòsits, transaccions financeres especulatives, transparència i controls públics per garantir la funció social de les entitats. I caldria regular unes estructures retributives dels directius de les entitats totalment injustes.

Si es planteja, com ja s’apunta, la utilització de societats de liquidació hipotecària no només s’ha de garantir una valoració independent dels actius o la disposició d’algun mecanisme capaç d’absorbir les pèrdues potencials del canvi de valoració, sinó que s’ha de fer d’aquest procés una oportunitat per desenvolupar una política de foment d’habitatge de lloguer i d’habitatge social. Una política pública de suport al lloguer, concentrada en la bonificació als inquilins, permetria dirigir una part del parc immobiliari desocupat cap a aquest ús i incidir també, així, en la valoració comptable d’aquests actius.

Malauradament, com ja ens està acostumant el Govern, les mesures que es van aprovar són parcials i no es presenten com un tot integral, fet que dificulta l’impacte real per canviar la dinàmica econòmica general, per reactivar l’economia i crear ocupació. Però amb l’excusa de la difícil situació econòmica, les mesures es presenten com a inevitables i s’aproven sense cap consens polític i social. De divendres a divendres es consolida la percepció que s’està aprofundint en una cada cop major fractura social entre una majoria de la societat, que es veu cada dia confrontada amb l’atur, l’empitjorament de les condicions laborals o la retallada en la qualitat i la provisió de béns i serveis públics, i una minoria que s’aprofita de la crisi per acumular més riquesa i poder. Fins ara aquest és el saldo de la contrareforma laboral i de les retallades en la despesa social i de les mesures que es van prenent de divendres a divendres.