Com més desigualtat, més pobresa

La celebració de la Marató per la Pobresa desperta sentiments i posicions diverses. Sembla que es contraposin solidaritat ciutadana i responsabilitat pública, i això desdibuixa tot debat. Però difícilment ens podem abstreure d’una realitat en què, mentre la pobresa augmenta, alguns mantenen o augmenten els privilegis: quan s’elimina l’impost de successions al 10% de la població més rica; quan es manté a l’Església catòlica l’exempció de pagar impostos; quan no es qüestiona la responsabilitat dels directius d’entitats financeres en fallida com Catalunya Caixa o d’altres (i les seves escandaloses retribucions); quan es facilita als empresaris disposar en benefici propi dels drets dels treballadors (acomiadament lliure i disponibilitat quasi absoluta de retribucions i condicions laborals) amb la injusta reforma laboral aprovada dijous amb els vots de PP i CiU. Aquestes, entre altres qüestions, expliquen unes desigualtats que s’estan aprofundint per les retallades en educació, salut i serveis socials. Precarietat laboral, atur i retallades socials són a la base de la pobresa. Per això, avui hem de reivindicar que la prevenció i la protecció contra la pobresa són drets socials de responsabilitat pública que no poden deixar-se en mans de la solidaritat ciutadana.

Sabem que el concepte de pobresa és relatiu, que està determinat per la societat on es viu i que té a veure amb la desigualtat i amb el fet que una persona es troba en situació de desavantatge respecte de la resta de persones del seu entorn. Parlem de risc de pobresa quan la renda disponible és inferior al nivell de vida mitjà del país. El llindar del risc de pobresa s’estableix quan la renda disponible està per sota del 60% de la renda mitjana disponible anual (a Catalunya avui és de 8.718 € per a un adult que viu sol, 11.334 € si té un infant a càrrec o 18.309 € a l’any si són dos adults amb dos infants).

Avui, el que és cert és que la pobresa està augmentant. Segons les darreres dades disponibles de l’IDESCAT i l’INE (2010), la taxa de risc de pobresa és del 41,6%. La protecció social permet combatre el risc de pobresa. Sense protecció pública, més de 4 de cada 10 persones està en risc de pobresa. Les pensions permeten reduir el risc de pobresa fins al 26,9%. Sense pensions, gairebé 9 de cada 10 majors de 65 anys serien pobres. I si hi afegim el conjunt de transferències socials, el risc de pobresa es redueix fins al 19,9%. Entre la població activa (de 16 a 64 anys), si es detreuen totes les transferències socials, el 33% de la població tenen ingressos inferiors al llindar de la pobresa.

En molts casos, la feina no protegeix suficientment contra la pobresa, ja que no garanteix suficiència de rendes. Avui, a Catalunya, les 218.311(març del 2012) persones aturades que hi ha sense protecció per atur poden quedar fora de joc i caure en la pobresa i l’exclusió social si no s’articulen polítiques de protecció social i econòmica. Les més de 7.000 persones amb discapacitat ocupades als centres especials de treball i centres ocupacionals poden perdre la feina si no es garanteix pressupostàriament la continuïtat dels centres. A Catalunya, a març del 2012, hi ha quasi 104.000 llars que no disposen d’ingressos, 24.400 més que fa un any. I el nombre de llars sense cap membre entre 16 i 65 anys ocupat arriba ja a 243.900, el 34% del total de llars de Catalunya, 63.500 més que fa un any.

Tot això és conseqüència d’unes actuacions polítiques que estan generant més desigualtat. Les úniques opcions per abordar la caiguda de l’activitat econòmica han estat retallar despesa social i afeblir els drets laborals, cosa que vol dir que s’ha optat per augmentar les desigualtats socials i afavorir, així, l’augment del risc a la pobresa. 

Cal sensibilitzar la societat per lluitar contra la desigualtat i afavorir accions que evitin la pobresa i l’exclusió social. Difícilment això s’aconsegueix amb accions de caritat individual o col·lectiva. Benvingudes siguin. Però avui la solidaritat passa per reclamar polítiques públiques adreçades a combatre les desigualtats i la pobresa. Cal transferir recursos i suports a les persones que ho necessitin, persones aturades sense ingressos alternatius al treball que esgoten la protecció per atur. I s’han de promoure polítiques actives d’ocupació que facilitin l’accés al treball, tot potenciant el SOC i mantenint els recursos públics de les entitats que treballen en el camp de la inserció social i laboral i als centres especials de treball i centres ocupacionals.

El Govern sap que l’origen de la pobresa es troba, en bona part, en el treball i en les diferències d’accés i de tracte. L’educació, la formació i la qualificació han d’actuar per millorar la igualtat en l’accés. El dret a la negociació col·lectiva, el dret laboral i sindical, en definitiva, ha de servir per lluitar contra la precarització laboral i contra la desigualtat en el treball. Però al Govern no el preocupa, això, i segueix retallant drets educatius i laborals. Amb l’excusa del dèficit públic segueix retallant drets en benefici dels interessos d’una minoria. Combatre el dèficit públic es fa contenint despesa però, sobretot, augmentant ingressos. Un  nou sistema de finançament és necessari, però també un nou sistema fiscal més just i redistributiu que recuperi l’impost de successions, racionalitzi règims impositius injustos socialment i lluiti contra el frau fiscal.

La solidaritat ciutadana és un gran valor humà i social que contribueix a la cohesió i la convivència, però no pot suplir la responsabilitat pública. La lluita contra la pobresa i l’exclusió social s’ha de tractar com a dret de ciutadania i no com a assistencialisme i bona voluntat.