Transparència, responsabilitats i control públic

Quan es governa negant la realitat qui en paga les conseqüències acostuma a ser la ciutadania. Bé, no tota la ciutadania, només aquella part, la immensa majoria, que no té poder per condicionar les polítiques del propi govern. Això és el que fa temps que està passant i que es pot agreujar amb la decisió que ha pres l’Eurogrup en relació amb la situació del sistema financer espanyol. Sistemàticament els nostres governants es dediquen a negar la realitat. Primer deien que la crisi no era tal, sinó només una desacceleració. Més tard imputaven tots els mals de l’economia a les lleis laborals, mentre ens explicaven que teníem el millor sector financer del món. Després justificaven retallades i més retallades de drets socials, com a necessàries per sortir de la crisi i reactivar l’economia. Finalment imposen una injusta reforma laboral dient que és necessària per crear ocupació, quan només en facilita la destrucció. No és d’estranyar la poca credibilitat dels governs i la desconfiança i desafecció que generen.

La decisió de l’Eurogrup de concedir un préstec a l’Estat per rescatar el sistema financer, acaba donant-nos la raó als que ja fa temps que dèiem que les reformes necessàries començaven pel sistema financer i no pas pel laboral i per les retallades que s’han anat imposant. A hores d’ara ningú no nega que el problema de l’economia espanyola està situat en el sector financer i no en els salaris i els drets laborals i socials. Per això ara, un cop iniciada la intervenció en el sistema financer, és més urgent que mai una reforma fiscal, que mobilitzi els diners de les grans fortunes i del frau i l’evasió fiscal i que faci pagar les rendes del capital tal i com ja estan pagant les salarials, per dotar els pressupostos públics dels recursos necessaris per desenvolupar polítiques públiques i reactivar l’economia i la cohesió social.

El Govern no pot ocultar la realitat. El rescat no ha estat una iniciativa voluntària del Govern, ha estat una imposició de les autoritats europees –l’Eurogrup- davant del risc de contaminació que suposa la situació del sistema financer espanyol. I si s’intervé és perquè es constata tant la incapacitat dels nostres governants per impulsar una veritable reforma de les entitats financeres, com per l’absència d’una estratègia concertada i ambiciosa per abordar la sortida de la crisi econòmica en la qual ens trobem. El Govern ha d’entendre que avui la sortida de la crisi necessita un marc de concertació ampli, un gran pacte per a la reactivació econòmica, la creació d’ocupació i la cohesió social. Des de l’acord polític i social es pot recuperar part de la confiança. Posant en el centre de les propostes les persones i els seus problemes, en especial l’atur, i preveient mesures equilibrades i compromisos compartits. La credibilitat i la confiança requereixen mesures al servei de la immensa majoria. Deixar de banda les polítiques neoliberals al servei d’una minoria que amb l’excusa de la crisi vol arrabassar drets laborals i socials per fer negoci.

Hem d’exigir al Govern la màxima transparència i tota la informació tant del procés que s’ha de seguir com de les seves conseqüències socials. No sabem com es retornarà aquest préstec, però sabem que incrementarà el deute públic. Per això cal depurar les responsabilitats de qui ens ha dut a aquesta situació, perquè la mala gestió d’alguns directius de bancs i caixes i la incapacitat de les autoritats polítiques no l’hem de pagar el conjunt de la ciutadania en forma de noves retallades socials, ni els treballadors i treballadores d’aquestes entitats.

La societat en el seu conjunt, la ciutadania, estem avalant una quantitat ingent de recursos econòmics que s’utilitzaran per sanejar i rescatar el sistema financer. Hem de controlar públicament l’ús d’aquests diners. No es pot admetre que aquests diners puguin servir per pagar indemnitzacions milionàries. Hem d’exigir que es doni la mateixa prioritat per resoldre la fallida del sistema financer a la situació de les persones que no poden fer front al pagament de les hipoteques per la seva situació econòmica sobrevinguda o als estalviadors que s’han vist atrapats per les participacions preferents. La ciutadania no pot ser, un cop més, qui carregui amb les conseqüències del rescat de la banca amb més retallades socials i laborals.

Cal depurar responsabilitats, exigir transparència i control públic dels diners que s’injectin a les entitats i que es recuperi el finançament per a l’economia productiva. Però és preocupant que en paral·lel a tot el que està passant no s’observi cap voluntat, ni a la Unió Europea ni al Govern, de buscar el finançament i els recursos per garantir l’estat del benestar i l’atenció a les persones que pitjor ho estan passant.