La vigília de l’Itàlia i Espanya i mentre Itàlia eliminava Alemanya de la cursa per a la final de l’Eurocopa, es tancava la cimera del Consell de la UE amb uns acords parcials que, malgrat la publicitat en excés positiva que se n’ha fet, queden lluny de ser la fórmula definitiva per confrontar l’actual situació de recessió i encarar el camí de la reactivació i la creació d’ocupació. Els acords tindran un impacte limitat, sobretot, perquè segueixen mantenint les polítiques d’austeritat i retallades.
L’acord possibilita que el FEEF (Fons Europeu d’Estabilitat Financera) o el MEDE (Mecanisme Europeu d’Estabilitat) prestin directament a la banca privada, crèdits que no es consideren de devolució prioritària. Els propers dies sabrem si baixa la pressió dels mercats del deute sobre Espanya i Itàlia, ja que l’acord no serà vigent fins al gener del 2013 i, per tant, el préstec sol·licitat per rescatar les entitats financeres arribarà al FROB i, per això, en principi, s’ha de comptabilitzar com a deute públic. S’ha aprovat també un pla d’inversions per reactivar el creixement i l’ocupació de 120.000 milions d’euros, l’1% del PIB de la UE, però no són diners nous, sinó que es reciclen fons ja pressupostats encara no gastats. I s’incrementen els fons disponibles (10.000 M €) del Banc Europeu d’Inversions (BEI) per augmentar la capacitat de préstec per a inversions dels estats membres.
La declaració del Consell parla de condicions als estats, referint-se al Pacte d’Estabilitat i el dèficit macroeconòmic excessiu, el que pot comportar que es vulguin convertir en obligatòries les recomanacions del Pla de reformes espanyol. Haurem d’estar atents a la lletra petita, ja que el més segur és que els ajuts o les injeccions de diners que han de servir per impulsar el creixement poden estar condicionats a continuar retallant drets laborals i socials, desmuntant en definitiva el feble estat del benestar que havíem anat construint. A més hem de recordar que l’acord final no aborda cap pla especial d’ajut a Grècia i altres països més empobrits, ni modifica els requisits de cofinançament dels ajuts, el que avui està fent impossible, per exemple, que Grècia els pugui utilitzar, una qüestió que no podem obviar perquè totes les economies estan interrelacionades.
Davant d’aquesta realitat hem d’insistir que necessitem que la Unió Europea prengui importants decisions polítiques que enforteixin la cohesió i la solidaritat. La política d’austeritat, les retallades pressupostàries accentuen la recessió i aquesta agreuja el dèficit. És un cercle viciós que cal trencar. Però els governs estan entregats a la lògica de l’austeritat: ataquen els sistemes de protecció social, els salaris, els drets laborals i, fins i tot, el drets fonamentals. Cal canviar el rumb. L’austeritat, la desregulació i la privatització no fan més que augmentar l’atur, la precarietat, la desprotecció, la desigualtat i la desesperació social. Un context on es comencen a qüestionar drets fonamentals i on s’observa l’avenç dels nacionalismes d’extrema dreta. La democràcia també està en perill.
Cal reforçar la governança econòmica a l’àmbit europeu, però sense imposar devaluacions internes ni aplicant programes de retallades pressupostàries i de drets laborals i socials. La nova governança ha de perseguir una prosperitat sostenible, impulsant la cooperació i la coordinació de les polítiques econòmiques i de les inversions per assolir una economia baixa en carboni. El marc polític i institucional ha de reflectir aquesta finalitat comuna: creant eurobons, reforçant el paper del Banc Central Europeu en la gestió de la crisi, convergint i harmonitzant les polítiques fiscals, implementant l’impost a les transaccions financeres i lluitant de forma decidida contra els paradisos fiscals.
Europa té sentit si manté els objectius que marquen els tractats: “millorar les condicions de vida i de treball i assolir la seva equiparació per la via del progrés”. Això és: ocupació de qualitat, salaris justos, igualtat de tracte i una adequada protecció social.
Els acords de la cimera del Consell de la UE són parcials i limitats. No s’ha abordat la necessitat de crear eurobons o que el BCE compri directament el deute dels estats membres, ni s’han introduït regulacions per limitar l’especulació financera. No hi ha una aposta decidida per prioritzar el creixement. El futur de la UE passa per l’impuls d’un model social just. Per això la CES (Confederació Europea de Sindicats) ha aprovat una proposta de nou contracte social per Europa, que es basi en tres punts: la democràcia social (inclòs el dret a la negociació col·lectiva), la governança econòmica al servei del creixement sostenible i de l’ocupació de qualitat i, per últim, la justícia econòmica i social (amb polítiques de redistribució i protecció social).
Mentre denunciem les polítiques de retallades i d’austeritat injusta que apliquen els nostres governs, hem de reclamar un canvi de rumb en les polítiques europees i la necessitat d’un nou contracte social per a Europa. Prou retallades, sí, però també més Europa política, econòmica i social.
Començava parlant de futbol perquè crec que la UE no pot plantejar-se com l’Eurocopa, on uns guanyen i altres perden. La UE ha de ser una construcció democràtica al servei de la ciutadania i del progrés de tota la ciutadania europea.
El blog d'en Joan Carles Gallego 
Deixa un comentari