La subhasta social. De retallades i miners.

L’absurda deriva retalladora de Rajoy i Mas no té aturador. Quan encara estem confrontant-nos amb les retallades ja fetes, se n’aproven d’altres. Encara no hem paït les darreres que ja n’anuncien de noves. Totes i cadascuna amb la mateixa justificació: “són necessàries” i “no hi ha alternativa”. I sempre igual, anuncien “reformes” quan en realitat són “retallades”. I sempre plana en la decisió el comportament de la “prima de risc” com si d’una subhasta es tractés, on els drets socials i laborals es deixen al millor postor.

És evident que és una opció política i no la lògica inevitable d’un estat de coses que no té altre arranjament possible. És cert que les polítiques tenen un marc de decisió supranacional, però també es podrien decidir altres mesures que perseguissin altres finalitats. O s’opta per una política que mantingui el procés d’acumulació de riquesa i poder en mans de determinats estrats socials –la minoria que avui guanya, entitats financeres i grans corporacions transnacionals- o bé apostem per impulsar un procés de redistribució de la riquesa existent.

En el primer cas la política d’austeritat és el camí. Desmuntar serveis públics, privatitzar la provisió de béns i serveis socials i especular sobre l’endeutament dels estats,  són un mitjà potent per assolir ràpidament la fita perseguida. En l’altre, es tracta d’introduir noves regles i controls als processos d’especulació financera i aprofitar el sistema fiscal i la lluita contra el frau. Es pot promoure la redistribució de la riquesa amb un potent sector públic que universalitzi l’accés als drets socials de qualitat.

Rajoy ja ho ha anunciat i Mas ho va corejant, els propers dies hi haurà noves retallades. No les concreten encara. Ens estan preparant, perquè quan arribin estiguem més estovats. Parlen, de nou, d’abaixar les retribucions del personal funcionari, estigmatitzant el col·lectiu per devaluar també el servei públic, reforçant així, també, la lògica per imposar en el sector privat la devaluació salarial. Ens alerten que la Seguretat Social tindrà dèficit el 2012 per justificar possibles ajustos de les pensions, la qual cosa seria injusta i injustificada, ja que el sistema té una gran salut (el dèficit del 0’7% és suportable amb l’actual fons de reserva que pot aguantar l’alt atur encara uns anys). Insinuen la revisió de les prestacions d’atur, obviant que obeeixen a unes cotitzacions previsores fetes pels treballadors i les reben per la manca d’oportunitats de trobar feina atesa la caiguda de l’oferta de treball per la situació de recessió a què ens ha dut l’excés d’austeritat. Anuncien la necessitat d’evitar duplicitats de despesa a les administracions, cosa justa, si no fos perquè pretenen obrir una via de recentralització politicoadmnistrativa, obviant que històricament l’Estat central no ha estat més eficient en la gestió de la despesa o en la resposta als problemes socials, més aviat al contrari. En fi, el Govern insisteix a retallar i retallar i obvia altres alternatives.

Sens dubte de nou assistirem a un divendres maleït, en què aprovaran noves “reformes” que són noves retallades. Mesures que porten més conflicte social, més desigualtat, més pobresa. Que no poden portar resignació perquè no són inevitables. Que han d’empènyer a seguir construint propostes alternatives i a posar-les al carrer i fer-les avançar amb la majoria social.

Fa ja temps que estem assistint a un important conflicte social derivat de les polítiques que estan aplicant els governs actuals. Però bona part dels mitjans el silencien o li posen sordina. Excepte quan aquest apareix en clau de conflicte d’ordre públic, aleshores sí que és notícia, però sense entrar a informar del seu rerefons. Ara mateix, això, ho estem veient amb el conflicte de la mineria asturiana, lleonesa i aragonesa. L’origen és una decisió del Govern espanyol, no una imposició de la UE, com ha deixat clar el propi Parlament europeu. Una decisió poc justificada econòmicament, ja que si bé és cert que l’extracció de carbó està sent subvencionada (en tot cas s’hi dediquen molts menys diners que a determinades entitats financeres), el tancament de les mines obligarà a comprar el que no s’extreu a proveïdors internacionals (ja que se seguirà consumint en determinades activitats productives), però a més hi haurem d’afegir la despesa social que genera el tancament de les mines i la desocupació consegüent. És evident que les raons de fons del Govern són polítiques i no econòmiques. Per això el govern està tancat a la negociació i té interès a convertir el conflicte en un problema d’ordre públic, per aïllar els miners i desacreditar-los, a ells i les seves organitzacions representatives. Però mentre els mitjans silencien el conflicte real, les marxes dels miners sobre Madrid estan provocant grans dosis de simpatia. Ho veurem aquesta setmana a Madrid on dimarts i dimecres es manifesten.