De la calor de l’estiu a la tardor calenta

L’agenda política del Govern sembla escrita en la lògica de les estacions de l’any i ens duu de la calor de l’estiu a la tardor calenta. Aquest és l’itinerari marcat per la continuïtat d’unes polítiques que produeixen unes mesures absurdes, per inútils, per agressives i per injustes. Totes les dades ens indiquen com la gestió de la crisi en què estem instal•lats es fa en benefici d’uns i en perjudici de la immensa majoria.

Fa temps que sabem que el nucli del problema està en l’alt endeutament de les entitats financeres amb l’exterior (deuen prop d’1’8 bilions d’euros a la banca internacional). La manca de circulació creditícia frena l’activitat econòmica, i les polítiques del Govern, en comptes d’atacar el problema principal, que és la caiguda de l’activitat econòmica i la consegüent destrucció d’ocupació,  utilitzant polítiques públiques expansives, ens porten a una fase recessiva en aplicar fortes restriccions pressupostàries en despesa i inversió públiques i imposar una contrareforma laboral que precaritza i empobreix el treball.

Es tracta d’unes polítiques que augmenten la desigualtat social. Les retallades en drets socials i els desequilibris de poder a l’empresa que genera la reforma laboral generen una major desigualtat a l’hora d’accedir a determinats béns i serveis i dificulten una redistribució de la riquesa més equilibrada. Quan volen fer-nos creure que desregulació és llibertat (conveni d’empresa, llibertat d’horaris comercials, llei de costes…) amaguen que desregulació és afavorir els grans davant els petits. De la mateixa manera,  quan s’estableixen contribucions personals per accedir a béns o serveis públics (copagament, matrícula FP, taxes universitàries, escoles bressol…), s’està perjudicant greument els sectors més febles de la societat. Finalment, quan es qüestiona el dret de la dona a decidir pel que fa a l’avortament, també es qüestiona la llibertat, sobretot per a aquelles que es troben en els escalons més baixos de la desigualtat…

Sens dubte ens acostem a una fractura social important. Les dades de la darrera Enquesta de Població Activa (EPA) són contundents: el segon trimestre de 2012 a Catalunya 821.600 persones no tenen feina i la taxa d’atur es situa en el 22% (a l’Estat 5’7 milions i un 24’6%). Això vol dir 130.700 persones aturades més que fa un any (74.900 homes i 55.700 dones més; un 18’9% més; un increment de la taxa d’atur respecte a fa un any de 3,9 punts percentuals). A més de 100.000  llars de Catalunya no hi entra cap ingrés i més de 200.000 llars tenen tots els seus membres en atur. Prop de 250.000 persones fa més de dos anys que estan en atur i al setembre podem superar les 400.000 persones.

 Aquestes dades mostren clarament la inutilitat i la injustícia de les mesures dels governs. La contrareforma laboral no crea ocupació i l’única resposta a les persones aturades és limitar l’accés a la protecció social —culpabilitzant-los de la seva situació— i retallar els recursos dels serveis públics d’ocupació (SOC), dificultant l’accés als processos de formació, orientació i inserció laboral.

Les polítiques neoliberals que s’apliquen a Catalunya i a l’Estat desmunten un model social i ens porten a una societat més desigual i desequilibrada, amb menys llibertats individuals i col•lectives. No és estrany que es qüestionin les organitzacions col•lectives, es desacreditin els polítics, s’afebleixin les institucions de participació i control, s’obsessionin per l’ordre públic, es controlin els mitjans de comunicació, etc.

Cal trencar aquesta lògica amb un posicionament social com més ampli millor, on conflueixin organitzacions socials i sindicals per assolir el canvi de polítiques i l’augment de la participació ciutadana. Exigir la celebració d’un referèndum, i imposar-lo si cal, és una fita per arraconar la injustícia social que s’està imposant.