Sant tornem-hi

No, no és que les calors de l’estiu m’hagin convertit en un irreverent, és que tot sembla indicar que aquest agost no ha pogut trencar el cicle econòmic, social i polític en què estem instal·lats. Tot confirma que les pitjors previsions s’han fet realitat, i l’acció política dels governs durant l’estiu han escalfat inevitablement la tardor.

Si volem dibuixar el context d’aquest setembre, haurem de tirar mà dels colors més pessimistes de l’estoig. Del negre decreixement del PIB, que tradueix l’atonia de l’activitat econòmica, passant pel marró d’unes polítiques socials més preocupades pel seu compromís amb una austeritat injusta que no pas per complir la funció de suport i ajut a la plena integració i a la cohesió social, fins a arribar al gris de l’horitzó que es dibuixa per a qui, ja en l’atur, no té més perspectiva que l’espera sense esperança.

El present econòmic no albira cap pròxima reactivació, ja que les polítiques que s’impulsen tendeixen a penalitzar l’activitat econòmica. Sense crèdit i sense demanda difícilment apareix estímul inversor. I, a més, quan les respostes inclouen —o es limiten a— retallar despesa pública social, s’allunya l’horitzó de la recuperació i s’enfonsa el present de la cohesió. Que els efectes de la crisi han comportat una caiguda dels ingressos, que són insuficients per cobrir la despesa existent, ja és sabut, però que això només s’arregla retallant despesa també sabem que és fal·laç. L’austeritat és una recepta que pot tenir diversos ingredients, depèn dels que triem la farem justa o injusta. L’austeritat sense estímuls a l’economia i sense equitat en les mesures, com es va fent a casa nostra, és injustícia. Hi ha una altra austeritat, la que parla d’incidir en els ingressos, la que comporta repartir socialment els costos, la que contempla redistribuir la riquesa i els recursos existents. Són opcions. I malauradament aquest agost hem vist com a Madrid i a la plaça St. Jaume tenen comprada només una recepta i l’apliquen amb tota devoció.

Mentrestant, hem pogut conèixer dades d’atur, de persones que han exhaurit la prestació d’atur, de llars sense ingressos, de llars amb tots els membres sense feina, de desnonaments… Dades fredes, nombres que ens diuen que la situació social general empitjora. A més es cobren els medicaments i s’aplica una apujada generalitzada de l’IVA, que actua en una realitat on la capacitat adquisitiva de la immensa majoria està sent dia a dia minvada per una inflació amb els índexs més alts (2’6%) d’Europa. L’ensenyament, la sanitat, la protecció social, estan perdent la capacitat d’impulsar una societat educada, saludable i cohesionada, sotmeses a unes retallades sistemàtiques que generaran més desigualtats socials i no podran combatre les bosses d’exclusió social.

I tota aquesta realitat econòmica i social s’inscriu en un context polític on la democràcia s’afebleix arreu, la concertació social no forma part de la possible resposta als problemes, la participació és un fet penalitzat per les institucions, la manifestació és titllada d’inútil quan no perseguida i criminalitzada, etc. A més avui ens trobem amb les posicions recentralitzadores instal·lades en la política estatal i en el mateix Govern espanyol, que afavoreixen el desmuntatge dels marcs competencials autonòmics per afeblir així la capacitat de donar resposta propera a les demandes socials d’educació, salut, protecció social. La ideologia neoliberal que sustenta les polítiques dominants a Catalunya i a España, contràries a mantenir l’actual model social, volen fer de la societat una organització mercantil i dels serveis públics un negoci privat.

En aquest marc la solució no és “ni Robin Hoods ni hòsties”. Així torno a les irreverències del principi: la solució no són accions aïllades radicalitzades i efectistes, que poden ser útils per evidenciar una realitat injusta que ens colpeja, ni l’organització voluntarista de la caritat social o l’atenció familiar, que sens dubte és la solució individual necessària davant tanta desesperació. Ens cal seguir organitzant, de forma unitària, massiva i sostinguda, la resposta social, agrupant organitzacions i entitats socials i sumant voluntats ciutadanes, construint alternatives i explicitant al carrer el descontentament i el malestar existents. Exigir l’organització d’un referèndum a l’Estat i de la consulta ciutadana a Catalunya ha de permetre reflectir aquesta majoria social que volem una altra manera de fer les coses. Aquestes reivindicacions han de ser presents també en l’11 de Setembre, on s’ha d’evidenciar que no hi ha avenç nacional possible si no s’incardina amb l’augment del benestar dels ciutadans i ciutadanes, afavorint la cohesió social i que, per tant, cal impulsar la consulta ciutadana que faci efectiu el dret a decidir de la ciutadania per la Catalunya social. I hem de fer de la gran marxa a Madrid del 15 de setembre una immensa concentració, on conflueixin diversos col·lectius socials arribats d’arreu de l’Estat, que digui que ja n’hi ha prou de retallades de drets laborals i socials, inútils i injustos, i que emplaci el Govern a rectificar i a convocar el referèndum. Volem decidir perquè tenim dret a decidir el futur i perquè les persones som el primer.