El futur en construcció

És obvi que el fet nacional està centrant el debat polític a Catalunya. Però aquest debat, si no ens tanquem dogmatitzant o estigmatitzant les posicions, és un debat que pot omplir tot el perímetre de la política nacional. Si entenem per política aquelles activitats i pràctiques referides a les relacions entre la ciutadania de Catalunya, avui estem parlant de moltes coses: d’independència,  de federalisme i de centralisme; de pacte fiscal, d’espoli fiscal i de solidaritat interterritorial; de dret a decidir, de democràcia participativa i de democràcia delegativa …, però darrere d’aquestes hi ha també la necessitat de donar resposta a les demandes socials pròpies de l’organització d’una col·lectivitat. Convé no oblidar-ho, sobretot quan, probablement, ens trobem davant d’un procés d’eleccions anticipades, el qual ha de donar resposta no a una única qüestió sinó a totes aquelles en les quals la ciutadania ha de prendre posició a l’hora d’anar a votar. Per tant, caldrà parlar de drets nacionals però també de drets socials.  

L’11-S va deixar clar que hi ha un ampli malestar social en relació al marc institucional que la Constitució estableix per donar resposta a la voluntat de Catalunya  de constituir-se com a nació i, per tant, de disposar de més i millors instruments per organitzar la convivència i la cohesió social (podem recordar els avatars viscuts per l’Estatut del 2006). Però un cop expressat el rebuig social majoritari el passat 11-S, ara la millor opció és que funcioni la democràcia. Establir el dret a decidir de la ciutadania de Catalunya ha de ser la resposta clara a aquest debat, on s’han de poder expressar les diverses posicions amb tota llibertat i s’han de desterrar els arguments de la por i la intransigència.

A hores d’ara no sabem si s’avançaran o no les eleccions al Parlament de Catalunya. Aquestes seran unes eleccions importants i hauran de donar respostes a la multitud de problemes que avui té la ciutadania de Catalunya. Més enllà de les propostes superestructurals en relació al fet nacional, caldrà demanar que s’explicitin les propostes de les polítiques quotidianes, aquelles que configuren les respostes als problemes de convivència social i a les realitats concretes d’una ciutadania que viu els problemes de l’atur, la precarietat laboral i social, les retallades, etc.

Avui l’atur és el principal problema del país. Reactivar l’economia perquè  generi ocupació és sens dubte la prioritat. Que l’ocupació sigui de qualitat i que disposi de la major qualificació és una necessitat estratègica si volem un model de creixement sostenible i de valor afegit allunyat de les pràctiques especulatives que ens han dut on som. Restaurar el funcionament d’uns serveis educatius i de salut públics i de qualitat és imprescindible si volem una societat cohesionada i més igualitària. Instaurar marcs de concertació social i mecanismes de democràcia participativa són la millor garantia per evitar alts nivells de conflictivitat social. Disposar d’una fiscalitat suficient, justa i proporcional, que gravi qui més té i que lluiti contra el frau i dificulti l’elusió, ha de ser també la base d’un nou model de finançament de Catalunya.

Aquests entre d’altres són elements que s’haurien de debatre en el proper procés electoral. Perquè no hi ha projecte nacional possible sense un projecte social, de la mateixa manera que sense projecte nacional és difícil construir un projecte social. Si volem construir el futur hem de dotar de coherència a les propostes per avançar amb respostes concretes a lo quotidià.