Atur i pobresa no són inevitables

El dia en què es coneixen les dades d’atur de l’Enquesta de Població Activa (EPA) del 3r trimestre llegeixo que el president Mas promet abaixar els impostos a les rendes més altes i segueix defensant la necessitat de les retallades. No puc més que indignar-me davant d’una imatge que confronta cruament tota la dimensió política i moral de tals propostes amb l’actual context d’atur i pobresa.

Les dades de l’EPA són aclaparadores: 840.000 persones aturades, 18.000 més que fa tres mesos, 98.400 més que fa un any. Una taxa d’atur del 22’6% (els joves per sobre del 50%). Fa uns dies coneixíem que l’índex de pobresa a Catalunya és del 29’5% (enquesta Condicions de Vida i Hàbits de la Població 2011). Per als governs són estadístiques que no contrasten amb les contrareformes i les retallades. Ens expliquen les dades i justifiquen les polítiques. No les relacionen amb el que fan, ni denuncien les causes ni els culpables. No diuen com pensen respondre a la injustícia que les dades amaguen.
Les negatives dades de l’EPA encara ho són més quan veiem que la població ocupada ha disminuït en 36.300 persones respecte al trimestre anterior i en 192.100 en un any. S’està destruint ocupació neta a gran velocitat i quan aquesta cau per sobre de l’atur no és només producte de canvis demogràfics, sinó que s’explica també per l’emigració. Ja són molts, especialment joves, els qui surten fora a buscar feina, atesa la manca d’oportunitats reals ací. La sortida de molts joves qualificats i amb capacitat innovadora també ens està descapitalitzant socialment.

L’atur creix i les dades de l’evolució de la contractació (són dades estatals, ja que encara no estan desagregades) empitjoren. La major part de qui es queda sense feina tenia contracte indefinit (179.400 contractes indefinits i 15.300 temporals menys). La contractació temporal ja està per sobre del 24%. És evident que la darrera reforma laboral, imposada el gener per Reial Decret i després validada al Congrés pel PP i CiU, no serveix per crear ocupació, ni per reduir l’atur, ni per millorar l’estabilitat laboral. Malauradament ja sabem que avui tenir feina no garanteix no ser pobre.

Totes les dades demostren que les reformes laborals i les retallades pressupostàries agreugen la situació de crisi i recessió econòmica: hi ha més atur i augmenta el risc de fractura social, les persones aturades veuen com la perllongació de la situació d’atur s’acompanya de la pèrdua de protecció econòmica. El Govern endureix les condicions per accedir i disposar de prestacions i subsidis per atur. A hores d’ara hi ha una total indefinició sobre la pròrroga de l’ajut PREPARA (400 €) o la recuperació de l’atur consumit durant un ERO de suspensió o reducció. Els preus s’incrementen per la pujada de l’IVA mentre es segueix tolerant el frau i el lucre de les activitats especulatives. Mentrestant, a Catalunya, la Renda Mínima d’Inserció ha deixat de ser el darrer recurs econòmic per a fer front a les necessitats vitals, després dels canvis imposats pel Govern de la Generalitat fa dos estius, i es nega a posar en marxa la Renda Garantida de Ciutadania que preveu l’Estatut per garantir la supervivència de qui no té feina ni ingressos.

Les polítiques de retallades de drets laborals i socials dels governs central i català afecten tothom, sobretot les persones que volen treballar i no poden, i de manera molt especial els més joves. Sense estímuls públics a la reactivació econòmica no hi ha recuperació ni es crea oferta de treball, i una part significativa de la població està quedant en la marginalitat i l’exclusió social. Mentre hi hagi sectors empresarials que s’aprofiten de la por que genera l’atur i la precarietat per utilitzar la reforma laboral i imposar rebaixes de les condicions laborals, treballar ja no serà garantia d’estar exempt de trobar-te en situació de pobresa. La desigualtat social avança i el futur s’empobreix amb les retallades a l’educació, a la sanitat, a la dependència.

Davant de tot això hi ha una majoria de la població a Catalunya (més del 53% segons l’enquesta publicada per un mitjà de comunicació) que dona suport a la vaga general del 14-N i que hi vol participar. Perquè no volen perdre el futur i perquè ens afecta a tots i totes. Perquè el que passa no és inevitable. Perquè hi ha culpables, que segueixen impunes, gaudint d’amnisties fiscals i tractes de privilegi. Perquè hi ha solucions. Perquè la riquesa pot aflorar, reformant el sistema fiscal de manera que qui més té més pagui, i intervenint el sistema financer, per garantir que les entitats financeres facin fluir el crèdit a empreses i no espoliïn les famílies. Són possibles, i necessàries, polítiques redistributives al servei de la reactivació econòmica, la provisió del drets socials i la cohesió social. Potser per tot això, la vaga general del 14-N, en el marc de la jornada de lluita europea, serà una data important per canviar les absurdes, injustes i inútils, polítiques actuals. Dependrà de si hi som molts i moltes.