De xantatges i sacrificis

La crisi, la seva profunditat i la gestió que se n’està fent (de conseqüències negatives en forma d’atur i augment de la pobresa) estan instal·lant pràctiques xantatgistes o farisaiques en les relacions laborals. La contrareforma laboral, a més d’un retrocés de drets laborals i un reforç als poders unilaterals dels empresaris, està generant unes relacions laborals cada cop més autoritàries.

Ja vam denunciar la inutilitat de la reforma laboral així com l’enorme injustícia que representava. La legislació laboral no crea ocupació ni augmenta la productivitat. Una i altra es troben en l’existència d’estímuls a l’activitat econòmica, via demanda interna privada o pública, i via canvi de les bases de model productiu, apostant per la innovació, o sigui la qualificació i la recerca. Quasi un any després d’aprovada la reforma, hem vist com els nivells d’atur han crescut sense parar.

També vam dir que era una enorme injustícia, ja que trencava els febles equilibris en les relacions laborals a l’empresa entre el poder empresarial i els treballadors i treballadores. Les facilitats dels empresaris per disposar unilateralment de bona part de les condicions contractuals han provocat allò que vam denunciar insistentment: s’han afavorit les extincions dels contractes de treball en fer-ho més fàcil i barat; hi ha hagut una pèrdua generalitzada de capacitat adquisitiva dels treballadors, en possibilitar la inaplicació unilateral dels convenis i acords signats; ha augmentat la precarització del treball, amb el nou contracte que permet la seva rescissió sense causa i sense cost al llarg del primer any, o per l’increment de contractacions parcials i amb baixos sous i condicions; s’ha afeblit la negociació col·lectiva. És injust que totes les retallades i els ajustos de drets i condicions perjudiquin els més febles, els treballadors i treballadores, siguin els que han quedat en situació d’atur o els que encara treballen, però ho fan en pitjors condicions.

Malauradament, ni PP ni CiU van ser sensibles a les crítiques i van aprovar una llei que a hores d’ara ja ha demostrat el seu caràcter ideològic i que té com a objectiu contribuir a la disminució generalitzada dels costos laborals i afeblir la capacitat de defensa dels interessos i drets dels treballadors.

En aquest context, les pràctiques xantatgistes i farisaiques afloren. El marc legal ho permet i el context social i econòmic ho facilita. Alts directius d’empresa multinacional, utilitzen la profunditat de la crisi i els alts nivells d’atur per forçar abaixades de sou del 30% i dobles escales salarials. L’argument, publicitat sense vergonya, és que, de no acceptar les condicions, l’ocupació perilla, en un context d’atur ja insuportable i que, a més, s’està impedint crear ocupació quan molta gent està disposada a treballar en les noves condicions. En alguns casos, pràctiques com aquestes poden ser (han de ser) contestades si els treballadors i treballadores estan organitzats i poden contraposar organització, força i propostes. També per això hi ha tan d’interès per part dels poders per afeblir el sindicalisme, com a capacitat d’organització dels treballadors.

També assistim a pràctiques farisaiques, com les dels representants del Govern quan demanen “nous sacrificis” als treballadors públics. Demanar? Sacrificis? Pretenen alinear l’opinió pública al costat del Govern i confrontar-la amb els servidors públics. És l’anunci d’una nova retallada de condicions de treball i d’acomiadaments aplicada de forma autoritària al marge del dret a la negociació col·lectiva. Cap transparència d’informació que justifiqui els motius del “sacrifici”, ni els resultats d’aquest, ni cap compromís de recuperació. Millor dir-li imposició autoritària d’una nova retallada sense cap negociació. Retallada de nou inútil i injusta. 

Ni amb xantatges ni amb falses “moralitats” ens en sortirem. Necessitem recuperar la concertació social i la negociació col·lectiva, buscar equilibris i compromisos compartits de tota la societat i situar una estratègia de sortida de la crisi que mantingui l’actual model social, a partir de noves regles sobre el sistema financer, un nou marc fiscal suficient i progressiu, la garantia de la protecció social i dels drets de ciutadania i l’impuls al canvi de les estructures del model productiu, apostant per una indústria innovada, innovadora i sostenible.