L’atur, resultat i condició

L’Enquesta de Població Activa (EPA) del 4t trimestre del 2012 ens diu que l’atur segueix creixent. Catalunya té 885.000 persones en situació d’atur, 110.000 més que fa un any, i la taxa d’atur és del 24%, 3’4 punts més que fa un any  (al conjunt de l’Estat les xifres són també esgarrifoses, 5.965.400 persones a l’atur, un 26%). Ni les reformes en el mercat de treball, ni les retallades de la despesa pública social, aturen la sangonera de destrucció d’ocupació. Al contrari, la consoliden i l’acceleren (la destrucció d’ocupació ha estat més intensa en termes relatius aquest 2012, amb una caiguda del PIB de -1’3%, que el 2009 que fou un -3’7%; mentre que el 2012 per cada punt de caiguda del PIB l’ocupació assalariada cau 4 punts, el 2009 va caure 2,2 punts).

Cada cop sembla més clar que les polítiques amb què es fa front a la crisi no busquen superar les febleses estructurals que han originat l’actual situació i establir noves bases per a un model econòmic de creixement sostenible i socialment equilibrat, sinó que persegueixen altres objectius no explicitats. Les mesures que s’estan imposant són clarament ideològiques i volen reforçar la posició de poder d’una minoria social determinada, que avui controla tots els ressorts del poder econòmic i polític. Es volen trencar tots els equilibris que s’havien establert en el mercat de treball i en el model social, destruint tots aquells drets que havien permès una major redistribució de la riquesa –i el poder- al llarg de bona part del segle passat.

La reforma laboral imposada facilita que davant els problemes econòmics de les empreses s’opti per aprofitar les facilitats que dóna–més ràpid i més barat- per acomiadar, que no pas utilitzar les propostes de flexibilitat negociada –compensar jornada, salaris i ocupació- que les organitzacions sindicals hem posat en nombroses ocasions en les meses de negociació. El resultat és més atur, menys consum i endarreriment de la reactivació econòmica.

El mateix passa amb les retallades de despesa pública social. Els seus efectes són la disminució de les dotacions de personal dels serveis públics –especialment del personal interí, que està sent el més castigat- i la menor qualitat en la prestació – que a més del personal fa caure els consums derivats del funcionament del propi servei-. Ens diuen que es pretén el desendeutament públic i s’obté més atur, pèrdua de protecció social, més desigualtat, menys consum i l’endarreriment de la reactivació econòmica.La resultant d’aquestes polítiques són taxes d’atur del 24% i taxes de pobresa superiors al 25% (mentre els preus creixen a Catalunya el 3’6%). No és casualitat que en aquest marc la por s’utilitzi d’argument per fer una gestió de la política general cada cop més autoritària i per instal·lar en les relacions laborals dinàmiques de xantatge en la negociació col·lectiva.

Les contrareformes laborals i les retallades que eliminen drets laborals i socials volen facilitar el creixement de la taxa de guanys empresarials i l’apropiació directa sense concessions en la negociació col·lectiva, i la conversió en negoci privat de la prestació de serveis considerats fins avui drets de ciutadania. Per garantir-ho cal també una dosi major d’autoritarisme i, per tant, afeblir la pròpia democràcia. Així ens podem explicar el perquè de l’establiment de taxes judicials, el qüestionament del dret de vaga i de les organitzacions sindicals, la repressió de les manifestacions, etc.

La gestió de la crisi avui ens mostra la doble contradicció amb què ens trobem: capitalisme salvatge davant Estat social i de dret; i autoritarisme radical davant radicalisme democràtic. L’hegemonia política, econòmica, cultural i ideològica està en mans de les elits econòmiques, que estan reforçant la seva posició. Hem de disputar aquesta hegemonia. D’una banda amb organitzacions més fortes i arrelades, amb més afiliació i més representativitat. Amb treball conjunt. Amb propostes i alternatives. Un futur de drets, de progrés i d’igualtat és possible.