Corruptors i corromputs

La indignació social creix davant dels casos de presumpta corrupció. Perquè al seu darrere hi ha la consciència que el que està en qüestió és la igualtat davant la llei, que és el principi bàsic de funcionament democràtic de la societat. Corrompre o corrompre’s és ‘alterar una substància tornant-la putrescent, insana’, o, en una altra accepció, ‘induir (un jutge o una altra autoritat) a obrar il·legalment’ i per fer-ho calen corruptor (‘que corromp’) i corrupte (‘corromput, que es deixa o s’ha deixat subornar, pervertir o viciar’). Indigna saber que estem davant d’unes pràctiques de tràfic d’influències, de favors, de compra de facilitats, etc. Especialment en moments en què la majoria de la societat veu com se li arrabassen drets i augmenta la desigualtat i la pobresa. Sembla que qui s’ha dedicat a repetir insistentment la cantarella de “heu viscut per sobre de les vostres possibilitats” hagi  tingut totes les facilitats per viure molt per sobre de les seves necessitats, sense ètica ni moral. No indignen els “sobres”, indigna saber que estem davant d’unes pràctiques instal·lades que s’utilitzen en benefici particular i que tenen importants costos socials (siguin econòmics per sobrecost, opacitat o no tributació o siguin en termes de desconfiança en les institucions).

És lamentable que en aquest context el president de la CEOE hagi fet unes declaracions en què ha equiparat corrupció i frau fiscal a gran escala a “picaresca” del país. No sé si és una opinió personal del president de la CEOE o és la translació d’un posicionament de les organitzacions patronals, que tenen assumit que la manera de fer negoci en aquest país és la picaresca. En tot cas, sembla poc edificant que les organitzacions empresarials no siguin bel·ligerants davant les presumpcions de corrupció. Les pràctiques de favor i l’opacitat en les relacions amb les administracions dificulten la millora de la competitivitat de les empreses, ja que la manca de transparència dificulta la innovació. Malauradament, això explica sobrecostos, endarreriments, mal acabats o qualitats, que acabem pagant la ciutadania en el seu conjunt.   

L’escàndol Bárcenas no pot ser un més de la llista de casos: Naseiro, Millet, Nóos, Pallerols, Mercuri, etc. Correm el perill que l’aparició periòdica de casos de corrupció i la manca de resposta política i judicial clara alimentin el descrèdit de la política i la desafecció envers tots els polítics. La pitjor resposta és seguir instal·lats en el “tots els polítics són iguals” o “la política no serveix per a res”, perquè ni és cert que tothom faci el mateix ni que no sigui possible canviar l’actual estat de coses. La corrupció no és l’estat natural del país, sinó que és el resultat d’unes pràctiques que es basen en una opció política, però també d’unes pràctiques i opcions empresarials. Es pot superar legislant i dotant d’instruments de control i d’inspecció suficients i penalitzant convenientment. Caldrà canviar les lleis, però, sobretot, les pràctiques. I caldrà que s’assumeixin les responsabilitats personals i polítiques. Des de la impunitat no és creïble la voluntat de canviar.

Cal parlar de regeneració democràtica, però és necessari també la censura dels protagonistes d’aquestes pràctiques i algunes dimissions, posant a disposició de la ciutadania els càrrecs per als quals foren escollits. La sospita d’amoralitat i falta d’ètica dels governants no és suportable democràticament. No hi ha corrupció sense corruptes, i aquests són tant els corruptors com els corromputs.