Les lliçons de Nissan

Fa una setmana es va fer públic que Nissan ha decidit fabricar un nou vehicle a la planta de Barcelona. Les setmanes prèvies a la decisió, el focus mediàtic posava la llum en la negociació empresa-sindicats i relacionava el desenllaç amb la situació econòmica del país i l’alta taxa d’atur. Durant aquests dies els sindicats, en el centre d’atenció, eren pressionats en la seva funció, i se’ls feia responsables de la decisió de l’empresa. S’estava contraposant defensa de les condicions de treball amb la creació de nous llocs de treball per a aturats. Quan finalment l’empresa anuncia la decisió, els focus canvien d’ubicació i il·luminen, amb llums de mil colors, la dedicació i les bones maneres del Govern, les virtuts del país per atreure inversions i la bona visió de futur de l’empresa. Els sindicats desapareixen d’escena i sembla que han estat un subjecte inútil (i molest) en el procés de decisió empresarial: l’empresa ha triat la millor ubicació i el Govern ha defensat el país i vetllat pels aturats. Sens dubte, que finalment el nou cotxe es produeixi ací és una notícia important i positiva en el context econòmic i social que tenim. Però no es poden amagar ni les contradiccions entre empresa i representants dels treballadors que han aflorat en aquest procés, ni el qüestionament de la funció social del sindicat i del paper de la negociació col·lectiva. Per això vull fer algunes reflexions en aquest sentit.

1. La negociació tipus “lentejas: o lo tomas o lo dejas”. La viabilitat futura de la fàbrica de la Zona Franca se supedita a la reducció de costos laborals, mesura imprescindible per millorar la competitivitat de la planta, segons l’empresa. Aquesta presenta un seguit de mesures per endurir moltes de les condicions de treball pactades en conveni: salari d’entrada, plusos, jornada anual i setmanal i horari diari, etc. En les reunions amb els representants dels treballadors no es planteja l’objectiu d’estalvi global a assolir, fent impossible aproximar posicions a través de propostes i contrapropostes.  Es planteja una negociació sense possibilitat de negociar: o accepteu això o el producte no es farà. O sia, com las “lentejas: las tomas o las dejas”. Més que negociació, xantatge.

2. Atacar i aïllar el sindicat no és tan fàcil.  L’empresa promou el discurs de la por entre la plantilla: “o s’accepta la proposta o en quatre anys us quedareu sense feina”. Només aconsegueix el vistiplau d’un sindicat (que tradicionalment fa de “sindicat d’empresa”), però la majoria sindical insisteix a voler negociar contrapropostes. Aleshores s’orquestra  una campanya mediàtica d’assetjament al sindicalisme de classe (en especial a CCOO). Alguns mitjans se’n fan ressò i titllen d’irresponsabilitat sindical no acceptar les propostes de l’empresa, atesa la greu crisi i l’atur existents. Sorprèn que els voceros d’aquest discurs siguin els mateixos que aplaudeixen les polítiques d’austeritat, les retallades i la reforma laboral, que ens han dut a 6 milions d’aturats a l’Estat i quasi 900.000 a Catalunya (26% i 23,9% respectivament). L’intent d’aïllar el sindicalisme no ha reeixit. La plantilla entén que es pot garantir la competitivitat sense renunciar a certes garanties i seguretats, i no comparteix la dinàmica del xantatge empresarial —el debat i l’assemblea són essencials. També hi ha sectors socials que entenen que en nom de la competitivitat no tot s’hi val. Finalment, s’ha demostrat que la responsabilitat sindical ha estat, precisament, negociar fins al final per fer compatible la viabilitat futura de la planta amb la defensa de les condicions de treball, tant dels treballadors actuals com dels futurs. 

3. La unitat sindical és la força dels treballadors en la negociació. Ha quedat demostrat que la divisió afebleix la posició sindical i reforça l’empresa —per això l’empresa fa jugar fort i ràpid el “seu” sindicat. Per contra, l’aposta per la unitat d’acció de les seccions sindicals de CCOO i UGT a l’empresa reforça la posició de defensa dels drets dels treballadors i treballadores en la negociació. Quan Sigen-USO signa en solitari les propostes de l’empresa, aquesta intenta obviar les contrapropostes que CCOO i UGT posen sobre la taula.  La capacitat per mantenir la posició unitària, la voluntat de negociació i la capacitat de proposta conjunta, forcen l’empresa a reobrir la negociació. L’explicitació del suport de la plantilla a la proposta unitària sindical facilita el desenllaç positiu de la negociació.

4.  La responsabilitat forma part de la funció social del sindicat. Unitat sindical i suport de la plantilla fan possible l’acord. El paper del sindicat en la negociació és defensar els interessos dels treballadors i no validar acríticament propostes empresarials. Hem pogut superar en aquesta ocasió aquella pràctica “asindical” d’amagar el cap i, davant la divisió sindical, desresponsabilitzar-se duent a referèndum la proposta de l’empresa (en la formulació “lentejas”). La responsabilitat del sindicat és construir una proposta autònoma i fer que la participació de la plantilla la validi o no. No és el mateix dir sí o no al que diu l’empresa, que dir sí o no a la contraproposta sindical. No és el mateix fer jugar la por per decidir que introduir la força per negociar.

En qualsevol cas, el bon paper fet pels sindicats (les seccions sindicals a l’empresa) ha permès forçar la negociació i ha donat un fruit positiu. Ha demostrat la utilitat del sindicalisme per representar els interessos dels treballadors i fer-ho compatible amb l’interès general.

L’acord final representa coses importants i val la pena recordar-les, no fos cas que només ens quedem que fabricarem un nou vehicle i ens oblidem que el construeixen homes i dones, que són subjectes de drets i que han de treballar amb qualitat i dignitat:  

• La garantia de l’ocupació per als treballadors i treballadores amb contracte indefinit. 
• La garantia que el Comitè d’Empresa haurà d’acordar qualsevol increment de saturacions de línies, de manera que s’eviti l’aplicació automàtica reflectida en la proposta de l’empresa. 
• La creació d’una comissió de seguiment que vetllarà, entre altres qüestions, per la compensació en formació dels nous ingressos en la seva carrera professional i analitzarà les necessitats productives que requereixin superar el 15% de la temporalitat. 
• La compensació en flexibilitat positiva interna de part de l’increment de jornada assumida pels treballadors i treballadores de Nissan, entre altres aspectes de millora de la proposta de l’empresa.

Aquest acord permet a la multinacional assolir la competitivitat necessària per a l’adjudicació d’un nou vehicle a la planta de Nissan de Barcelona. D’aquesta manera, els sindicats hem demostrat, una vegada més, la importància de la negociació col·lectiva, que fa possible el manteniment i la creació d’ocupació.

L’objectiu sindical estava impregnat del compromís clar amb l’ocupació estable i amb els drets laborals, tant dels treballadors de Nissan com dels de les empreses auxiliars, que hauran d’incrementar les seves plantilles per poder cobrir les necessitats de producció que generarà el nou vehicle.