Entre l’estafa i l’espoli

Parlar d’estafa i espoli comença a ser una forma d’aproximar-nos a la realitat. Són dues paraules que en les seves definicions acadèmiques són força semblants. Per estafa s’entén el ‘delicte contra la propietat, que causa un perjudici patrimonial a una persona (l’estafada) en benefici propi (de l’estafador) mitjançant un engany’. La definició d’espoli és ‘desposseir algú d’allò que li pertany amb violència o iniquitat’, tot i que també ens trobem una accepció que ens diu que és el ‘botí del vencedor’. En l’actual context d’augment de les desigualtats socials i de la pobresa, de pèrdua de drets laborals i socials, de manca de perspectiva per a una gran quantitat de persones que avui han perdut l’ocupació o que volen accedir a la seva primera feina, d’incompliment dels programes electorals, d’aplicació de lleis que provoquen situacions personals injustes, etc., és lògic que la sensació d’estafa i espoli vagi impregnant el cos social.

A Xipre, l’Eurogrup i el Banc Central Europeu decideixen espoliar una part dels dipòsits bancaris, primer, amb caràcter universal, sobre tots els dipòsits i, després, sobre els dipòsits superiors a 100.000 €. Aquesta decisió es pren per garantir els interessos dels bancs de la UE, especialment alemanys, que havien prestat als bancs xipriotes i que volen garantir-se’n els retorns. Aquesta mesura fa recaure sobre els ciutadans la factura de la crisi financera i posa en qüestió l’estabilitat financera del mateix sistema econòmic, ja que es trenca la seguretat que els estalvis dipositats en un banc estan segurs.

Pocs dies després de conèixer aquesta decisió, el Consell de Ministres aprova una quitació a les participacions preferents (pot anar entre el 30% i el 60% dels diners dipositats). Les preferents van ser comercialitzades com a productes d’estalvi i, per tant, han de ser tractades com qualsevol altre dipòsit protegit pel fons de garanties de dipòsits. De nou, ens trobem que mentre s’han destinat milions de diners públics al rescat de les entitats financeres, sense que s’hagin depurat responsabilitats, no es dóna el mateix tracte als estalviadors, als qui s’aplica la quitació. Caldria depurar responsabilitats de qui va autoritzar i supervisar aquests productes (directius, Banc d’Espanya, CNMV…). Els recursos públics que s’aboquen al sistema financer haurien de garantir la totalitat dels estalvis, i s’haurien d’utilitzar les entitats sanejades amb diners públics perquè facin la funció de banca pública i perquè els diners invertits estiguin al servei de la societat.

Ara bé, l’estafa i l’espoli arriben també al mercat de treball, on els treballadors i treballadores veuen com se’ls estan retallant condicions de treball i drets laborals, sense possibilitat de negociació o sotmesos a la por de la pèrdua d’ocupació. Al sector públic els governs apliquen sistemàticament rebaixes salarials i modificacions de condicions laborals, via decret i sense cap negociació (sigui la paga de juny i desembre o l’empitjorament de les condicions del personal interí). Als sectors privats la reforma laboral facilita la inaplicació de convenis o el bloqueig de les renovacions, de manera que s’empitjoren condicions i s’augmenta la precarietat. Els ERO es multipliquen i en moltes ocasions sense causes justificades.

Podríem seguir exposant espolis de drets o estafes socials, com la modificació de la RMI, que deixa sense possibilitat d’accés sectors que cauen en l’exclusió social; l’aplicació de la Llei hipotecària i els desnonaments; les retallades en la sanitat i els efectes que té sobre la salut, o en educació, que provoquen desigualtats majors, o en l’atenció a les persones dependents, etc.

Les polítiques que els governs apliquen per gestionar la crisi estan provocant un perjudici social generalitzat mentre una minoria se n’està aprofitant i va acumulant més poder i més riquesa. La sensació d’estafa i espoli creix. Per fer-hi front cal més participació i més democràcia. Hem de poder decidir el model social, els drets i les llibertats que organitzin la convivència i hem de disposar de mecanismes de participació quotidiana.