A qui fa nosa el sindicat?

L’aparició aquests dies d’una allau d’informacions sobre les investigacions judicials de les presumptes actuacions irregulars del Govern d’Andalusia en la gestió de determinats ERO, està sent aprofitada per llençar tota mena de sospites cap a l’acció dels sindicats i el seu paper en la negociació dels ERO i l’assessorament als treballadors i treballadores afectats. Considero que s’han d’aclarir les actuacions irregulars denunciades i exigir l’aplicació estricta de la llei a qui hagi comès algun delicte, però crec que hem de diferenciar la realitat de la investigació judicial sobre una presumpta trama corrupta, de les inconcretes i interessades informacions publicades sobre les “sospites” del paper de les organitzacions sindicals en els ERO.

Fa temps que determinats sectors, socials i polítics, qüestionen el paper de les organitzacions sindicals, tant la seva funció social com la pràctica d’acció sindical que realitzen. Un qüestionament que va més enllà de la crítica necessària a qualsevol organització o institució i, sembla com si darrere de la crítica, el que es pretengués no fos la contribució a un millor funcionament, sinó simplement la desaparició com a organització amb unes funcions determinades. Cal saber qui hi ha darrera d’aquest plantejament i a qui beneficia. Potser amb l’anàlisi de les opcions político-ideològiques dels mitjans de comunicació més bel·ligerants ho veurem més clar.

Les organitzacions sindicals configuren una conquesta democràtica en el nostre país. Durant els 40 anys de dictadura franquista la llibertat sindical i les organitzacions sindicals varen ser prohibides, com ho van estar les llibertats polítiques, el dret de vaga, de manifestació i la llibertat d’expressió. El sindicalisme, com a instrument per a la defensa i tutela individual i col·lectiva dels treballadors i treballadores, és ja un bé democràtic.

Mentrestant, però, la democràcia segueix sense entrar a les empreses, on hi ha un desequilibri de poder real i molt fort entre l’empresari i els treballadors. El sindicat es constitueix com a contrapoder democràtic a les decisions arbitràries i unilaterals de l’empresari, exercint la tutela de drets dels treballadors i treballadores. El sindicat és, també, una font de poder democràtic, ja que, a través de pressions, negociacions i acords, s’estableixen drets i garanties laborals. I tot i que cal buscar una major participació i arribar al conjunt assalariat, avui els sindicats i l’acció dels sindicats són validades pels propis treballadors en els processos d’eleccions sindicals (malauradament només en empreses de més de 10 treballadors o de 6 si tots hi estan d’acord).

En aquest context s’estigmatitza i es llancen insídies sobre les actuacions dels sindicats: com quan el 2008 i el 2009 el PP criticava que no es convoquessin vagues generals contra el Govern del PSOE; com determinats mitjans proclius a les opcions conservadores qüestionen les subvencions sindicals; com en les convocatòries de vagues generals es qüestiona el paper dels piquets informatius titllant-los de violents; com, davant la profunditat de la crisi econòmica i l’aplicació de polítiques antisocials per part dels governs s’acusa els sindicats de defensar només els treballadors amb feina; com s’acusa els sindicats de defensar els sous mentre hi ha tant d’atur; etc. Són crítiques interessades, a favor de qui avui està reclamant reduccions salarials; o que els convenis col·lectius, i els drets laborals que d’ells pengen, decaiguin; o que els ERO no es negociïn ni controlin; o que les incapacitats temporals no es paguin i siguin motiu d’acomiadament; etc. Crítiques també de qui veu que sindicats i altres organitzacions socials conflueixen en la defensa d’un model social de drets i llibertats. De ben segur que, per a qui retalla drets i vol negar tuteles, els sindicats són una nosa. Saben que de la seva capacitat organitzativa, de la seva força afliativa, dels recursos propis de què disposen, de la seva capacitació tècnica, jurídica i econòmica, pot dependre que es puguin arrabassar o no, de forma definitiva, els drets laborals i socials conquerits durant molts anys.

El sindicat ha de intervenir en els ERO en defensa dels llocs de treball i en defensa dels interessos dels treballadors i treballadores i ho ha de fer amb la millor capacitació tècnica possible, per confrontar-se, amb arguments jurídics, econòmics, a les propostes empresarials, que en moltes ocasions s’estan aprofitant de la crisi per eliminar drets i externalitzar tots els riscos i costos en els treballadors. Fer aquesta feina i fer-la ben feta és obligació del sindicat i, per tant, és lògic que, per la presència sindical en els processos de negociació i l’assessorament econòmic i jurídic, s’obtinguin els recursos que estableix l’actual legislació. Com també és raonable que s’ofereixin a les persones afiliades condicions econòmiques més avantatjoses pels serveis tècnics rebuts que no pas a aquells que no estan afiliats.

Mentre hi hagi treball assalariat és necessari que els treballadors i treballadores s’organitzin per defensar els seus interessos davant el poder quasi absolut que en l’empresa té el propietari. Aquesta és la funció dels sindicats. Pot agradar més o menys, però són els treballadors i treballadores qui ho han de decidir, configurant aquelles estructures de funcionament i d’acció que més s‘adiguin amb el moment i la situació. L’afiliació és important, la quota és garantia d’independència, i això no exclou que hi hagi fons de finançament públiques per l’especial funció social que fan, així al menys ho entenen a França, Alemanya, Itàlia o Suècia. Però l’acció del sindicat competeix a tots els treballadors i treballadores, en especial la cobertura universal dels drets assolits en la negociació, i per això aquests validen, o no, periòdicament en les eleccions sindicals, la seva acció i funció social i poden utilitzar els mecanismes revocatoris existents. Potser els sindicats facin nosa. Nosa a uns, segur. Per a altres és la possibilitat d’incidir per canviar, amb major o menor encert, en unes relacions laborals injustes.