Encara hi ha qui, quan s’acosta l’1 de Maig, amb sorna, em desitja “Bona mani”. Prèviament, ha intentat convèncer-me que la manifestació de l’1 de Maig és una cosa antiquada, que avui els obrers són a la platja o fent el vermut en una plaça assolellada; que respon a l’èpica d’una “classe obrera”, lluitadora pels seus drets, que avui ja no existeix ni té sentit, o, que és simplement nostàlgia d’un passat de lluites, d’aquells que somiàvem d’aconseguir el paradís a la terra.
Ja m’agradaria que hagués quedat antiquat, que no tingués sentit sortir al carrer a reclamar drets socials i laborals; voldria dir que no estan en perill. Ja voldria instal·lar-me en el record d’una èpica de classe obrera inexistent, substituïda per una societat en què la igualtat social superés les diferències d’origen o les capacitats sempre existents. Estaria encantat de participar en un simple acte nostàlgic, en què el record de lluites passades em permetés gaudir de les consecucions d’avui. Malauradament, però, la realitat és més dura i més crua, i aquest Primer de Maig, altra vegada, sortir al carrer serà un acte de reivindicació de drets, de justícia i de solidaritat.
Avui, malgrat el que ens han volgut fer creure, som els treballadors i treballadores, dels diferents sectors i empreses, de diferents categories professionals, amb diferents fórmules contractuals, fixes o temporals, en actiu o en situació d’atur, els que estem suportant acomiadaments injustificats, rebaixes salarials, imposicions de modificacions contractuals, incompliments de conveni, pèrdua de tuteles judicials, etc., simplement perquè els poderosos de la nostra societat, aquest 1% que posseeix el poder econòmic i que se serveix del poder polític i mediàtic, vol augmentar la seva taxa de guanys i acumular més poder i riquesa en les seves mans.
Aquest Primer de Maig, hem de tenir presents les escandaloses xifres d’atur: més de 6.202.700 persones aturades al conjunt de l’Estat, un 27%. Unes dades que podem segregar per trams d’edat, per sexe, per nivells d’estudi, etc., i que en tots els casos ens deixen un panorama negatiu de la realitat i una incertesa de futur preocupant. Joves sense més horitzó que l’emigració forçosa; majors de 45 o 50 anys, amb carreres professionals truncades i expectatives laborals incertes; dones arraconades de nou en el mercat de treball, dedicades a la cura de les persones, suplint les retallades de l’estat del benestar, o ocupades a temps parcial; subocupació i feines precàries com a alternativa a l’atur; etc. Les dades d’atur de l’Enquesta de població activa (EPA) no són simples dades estadístiques, són les isòbares del mapa de la realitat social del nostre país. A Catalunya, ja superem les 902.000 persones aturades, el 24%, i, si hi sumem el nombre de llars on tots els seus membres estan a l’atur (més de 266.000), el nombre de llars on no entra cap ingrés (més de 130.000), el nombre d’aturats que fa més d’un any que busca feina (més del 50%) o els qui han exhaurit el subsidi d’atur, se’ns dibuixa un mapa esgarrifós que denota la greu crisi social que vivim i que contrasta amb la incapacitat dels governs actuals, a Catalunya i Espanya, de donar respostes concretes al problemes reals de la gent del país.
A hores d’ara, ningú no pot justificar la contrareforma laboral i les retallades com a mesures destinades a recuperar l’economia i crear ocupació. El resultat ha estat més recessió econòmica i més atur. Però, sobretot, ha comportat menys drets laborals i socials, i un empitjorament de les condicions de treball i de vida de la ciutadania en general i dels treballadors i treballadores. Una minoria social ha gaudit de majors beneficis i de major poder: la pèrdua de drets laborals ha fet baixar els costos laborals, de manera que ha augmentat la productivitat de les empreses i els beneficis, i les retallades han obert una via a la privatització dels serveis públics, cosa que ha convertit els drets de ciutadania en mercaderia i, per tant, en negoci.
Aquest Primer de Maig està justificat sortir de nou al carrer. La realitat a casa nostra és complicada, certament, però hi ha una altra manera de fer les coses. Davant la imposició autoritària, el diàleg i la participació social. Davant les retallades de la despesa, actuació sobre els ingressos, a través de la lluita contra el frau i la reforma fiscal progressista. Davant el rescat dels bancs, reforma financera que creï una banca pública amb les entitats intervingudes. Davant el dèficit públic, com a tòtem a qui ofrenar tots els sacrificis laborals i socials, utilització de la despesa i la inversió pública per reactivar l’economia, crear ocupació i generar riquesa, i renegociació del deute públic i de les factures dels grans proveïdors. Hi ha alternatives. I les hem de posar al carrer per convertir-les en política.
El Primer de Maig hem de denunciar i rebutjar la injustícia social que ens envolta. El sistema econòmic i el règim polític estan al servei d’una minoria social que utilitza la seva posició de poder per empitjorar les condicions de treball i de vida de la majoria. La nostra realitat s’inscriu en un món global on hem d’exercir la solidaritat. La pèrdua de drets i la feina sense drets estan directament relacionats. Per això, també hem de treure al carrer la denúncia dels atacs i assassinats de treballadors i sindicalistes, com ja fa anys que passa a països de l’Amèrica Central o Sud-amèrica, que fa poc hem vist a Tunísia i que també es dóna a Europa, a Grècia, on un empresari va respondre amb trets la reclamació de salaris endarrerits. I hem de denunciar les empreses que, a la recerca del cost més baix sense escrúpols, són còmplices de la mort de centenars d’obrers tèxtils a causa de l’ensorrament de l’edifici on treballaven a Bangladesh. El Primer de Maig hem d’expressar la solidaritat dels treballadors d’arreu: la nostra pèrdua de drets va en contra dels qui aspiren a guanyar-ne, la manca de drets a qualsevol lloc va en contra de la seva preservació ací.
Aquest Primer de Maig hem d’omplir els carrers. El lema escollit, “S’ho estan carregant tot”, expressa clarament què estem perdent: els llocs de treball, els convenis col·lectius, els serveis públics, la protecció social, els mitjans de comunicació i el pluralisme informatiu, la democràcia. Els poders econòmics estan arrabassant bona part dels drets laborals i socials que havíem anat aconseguint amb les lluites obreres del segle passat. La lluita d’avui ha de servir per preservar els drets sobre els quals fer avançar la llibertat, la igualtat i la solidaritat.
El blog d'en Joan Carles Gallego 
Deixa un comentari