Sense conveni, sense drets

Quan aquests dies constato la posició de bloqueig que determinats empresaris mantenen en les meses de negociació per a la renovació de molts convenis, no puc deixar de pensar que tant l’augment de les desigualtats com la major part dels problemes socials s’originen en les relacions que s’estableixen a les empreses, entre els treballadors i els empresaris. En el món del treball es produeix la forma primera de repartir la riquesa que el treball crea. No l’única, ja que en la societat hi ha tot un seguit de relacions i una organització social que, a través de la política, poden modificar (o no) les diferències socials i evitar les desigualtats redistribuint la riquesa total del país. Tenir feina o no tenir-ne, tenir contracte estable o no tenir-ne, estar en situació precària a la feina, etc., determinen en bona part la posició social d’una persona. Que els drets laborals siguin uns o altres determina la redistribució de la riquesa en origen. Gaudir de drets i llibertats individuals i col·lectives permet incidir per transformar aquesta redistribució. És per això que bona part de les mesures polítiques aplicades aquests anys pretenen la pèrdua de drets laborals, l’eliminació de tuteles dels treballadors i treballadores, l’afebliment dels seus instruments d’organització i defensa. El que està en joc és si els poders econòmics s’aprofiten de la situació per augmentar la seva taxa de guanys de manera ràpida i acumular més poder i riquesa. Per això retallen drets laborals i socials, per abaratir costos laborals, a costa d’augmentar les desigualtats i empobrir els treballadors, via atur o baixada de condicions de treball, i per mercantilitzar aquells serveis públics que són susceptibles de convertir-se en negoci. 

Fa ja tres anys, el 12 de maig del 2010, van començar a aplicar-se, dictades el dia 9 des de Brussel·les, les dures mesures d’ajust de l’economia espanyola (rebaixa de sou d’empleats públics, congelació de pensions, eliminació del xec nadó, retallades a la Llei de dependència i en els capítols d’inversió i despesa pressupostària). A partir d’aquell moment les agendes dels governs de l’Estat i de Catalunya només parlen de retallades de despesa i inversió: en sanitat, educació, serveis socials, dependència, etc., i infraestructures. L’agost del 2011, el Banc Central Europeu (BCE) insta nous ajustos i retallades, i imposa la modificació de la Constitució per garantir la prioritat del pagament del deute i del control del dèficit per sobre de qualsevol altra despesa. Les retallades continuen. S’han imposat dues contrareformes laborals (juny del 2010 i febrer del 2012). Tres anys que han generat increment de l’atur, augment de la pobresa i creixement de la desigualtat, i afebliment de les llibertats individuals i col·lectives.

Aquells que van imposar la contrareforma laboral, primer per real decreto, el febrer del 2012, i després validada pel Congrés dels Diputats amb els vots de PP i CiU, pretenien facilitar i abaratir l’acomiadament, eliminar l’autorització administrativa dels ERO i eliminar la negociació col·lectiva supraempresarial. S’escudaven en la necessitat de crear ocupació, millorar l’estabilitat, introduir la flexibilitat interna a les empreses i la justificaven dient que era una reforma completa i equilibrada que portaria més ocupabilitat, més estabilitat, més drets, més flexibilitat interna a les empreses i més eficàcia a les relacions laborals. La realitat avui és: un milió més de persones en situació d’atur, més precarietat laboral, menys drets laborals i més conflictivitat laboral. L’acomiadament s’ha facilitat i abaratit, els ERO ja no necessiten l’autorització administrativa, com volien. Ara volen acabar amb la negociació col·lectiva sectorial.

La contrareforma ha regalat a la patronal la coartada perfecta per bloquejar la negociació dels convenis: o hi ha acord en un any o el conveni desapareix. Si decau el conveni, la cobertura de drets serà a partir d’ara l’Estatut dels treballadors i el salari mínim interprofessional (645 €). Els drets aconseguits al llarg d’anys de mobilitzacions, negociacions i acords es perden. Sense conveni de sector els convenis d’empresa es faran en condicions de desigualtat, afectaran a la baixa les condicions de treball i es perdrà la transparència al sector per establir una competitivitat basada en la innovació.

El 7 de juliol poden decaure molts convenis que afecten una gran part dels treballadors i treballadores. Es poden perdre els drets laborals que s’havien aconseguit al llarg dels anys. Per això, molts treballadors ja s’estan mobilitzant, a les empreses i als sectors, en defensa del dret a la negociació col·lectiva i del conveni. Perquè perdre el conveni és retrocedir en condicions de treball. I la pèrdua del dret a la negociació col·lectiva pot costar molt de recuperar. La contrareforma laboral està obrint molts conflictes: bloqueig de la negociació, empreses en conflicte per ERO, per inaplicació del conveni per part de la direcció, per reduccions salarials brutals… Aquest 23 de maig moltes empreses i sectors es poden plantejar confluir en la jornada sindical per visualitzar aquest conflicte, per pressionar la patronal i desbloquejar la negociació col·lectiva i respectar l’ocupació i els drets laborals, i decidiran com s’hi participa (vaga, aturades parcials, concentracions…).

El progrés laboral, social i econòmic del país avança amb la negociació col·lectiva. Permet redistribuir la riquesa i vetllar per la viabilitat de l’empresa. És un instrument amb què els treballadors i treballadores actuen forts i junts davant de l’empresari. Sense el dret a la negociació col·lectiva retrocedirem a un marc laboral desregulat, individualitzat, en què, amb el domini de la por, es podrà exercir el control absolut. Per això, la mobilització laboral, a les empreses i sectors, pels drets laborals i pels convenis, del proper 23 de maig ha de deixar clar que no hi pot haver cap feina sense conveni. Perquè qui avui no té feina ha de tenir dret a tenir una feina amb drets. Perquè no pot haver-hi feina sense drets laborals i sense dret a negociar-los.