Fa uns dies vaig estar en la presentació del llibre “Massius y Pressus”, reeditat per Pol·len edicions, que recopila les vinyetes que Siscu Soro va publicar fa més de quaranta anys en la revista Triunfo. Em va tocar comentar-ne una. En la tria prèvia, em vaig adonar que ara sembla que el temps es resisteix a avançar, que va enrere, ja que les vinyetes són plenament actuals.
Això ja es constata en els dos pròlegs: l’original, de Manolo Vázquez Montalbán, i el de la present edició, de Santiago Alba Rico, que ens introdueixen al món de “Massius i Pressus”. A “Massius” apareix l’home gros amb el barret de copa, el ric, i la massa d’homenets blancs, els obrers, que ens fan recordar les paraules del multimilionari Warren Buffet: “És clar que hi ha lluita de classes, però és la meva classe, la dels rics, la que ha començat aquesta lluita. I anem guanyant”. A “Pressus”, el pres vestit de ratlles intenta sobreviure en un món tancat, rodejat dels seus carcellers, on les il·lusions que projecta acaben topant amb la realitat dura i crua, que traspua aïllament i pessimisme.
Vaig triar la vinyeta que figura a dalt. Havia de decidir entre “Massius” i “Pressus” i, de totes, triar-ne una que fos prou contundent, que expliqués alguna contradicció social, que reflectís una realitat propera, que donés un missatge per a l’acció. No és fàcil fer la tria, ja que totes són plenes de contingut social i de projecció moral.
La vinyeta, com totes les de “Massius”, mostra la dialèctica de les relacions socials. Totes les vinyetes mantenen una matriu interpretativa de les relacions socials, que resta intacta malgrat el temps. Hi ha amos i obrers, rics i pobres, botxins i víctimes. Les històries es diluciden a partir de l’existència d’interessos contradictoris i de correlacions de forces desiguals. Les relacions laborals es mantenen plenament actuals, pot variar la intensitat, però hi podem trobar la continuïtat del fil conductor.
Vull utilitzar la vinyeta triada per denunciar com el poder fa una utilització interessada de la ciència econòmica, i de l’actitut oportunista que permet treure avantatge del patiment que provoca una determinada gestió de la crisi. L’home gros del barret, l’expressió del poder econòmic, utilitza el coneixement científic en benefici propi. Manté una posició dogmàtica a l’hora de mostrar les variables econòmiques i pretén fer-nos creure que projecta neutralitat en l’explicació dels fets i les solucions. Nega l’anàlisi crítica de la realitat i de les alternatives. És evident, aquesta utilització manté els homes blancs en una posició d’expectativa, d’acriticisme, de resignació, en definitiva. L’home del barret va aplicant mesures incontestables, avalades pel coneixement científic de les quals es beneficia, però que els homes blancs les pateixen i no són capaços de contrarestar.
Ho hem vist aquest anys. La consolidació fiscal, les reformes laborals, les polítiques d’austeritat, etc., es presenten com a dogmes inqüestionables. El domini interpretatiu de la macroeconomia genera il·lusions i modula sentiments socials. Primer es fa creure que és el millor dels móns possibles “España va bien”. Després, les dades i la inevitabilitat “científica” de les respostes creen l’ambient de depressió social que provoca la por i la resignació, que permet anul·lar les conquestes de les lluites i els acords dels darrers anys.
L’accés a la ciència i al coneixement científic i les formes de transmissió d’aquest coneixement condicionen el que passa. No podem deixar de disputar les formes d’accés a l’educació, a la recerca, a la cultura. Ni podem desconèixer qui controla els mitjans de comunicació, que són els que projecten, com si fossin dogmes, unes idees o unes altres, que es converteixen en dominants.
La triple seqüència de la vinyeta reafirma la necessitat de disposar de capacitat d’anàlisi que contraresti la negació de la viabilitat de resposta alternativa. Els homenets blancs de la vinyeta, la classe treballadora, necessiten tenir capacitat d’interpretar la realitat i d’explicar-la de manera autònoma. No hi ha ús neutral del coneixement. Potser per això a l’home del barret, a l’home ric, li molesta que l’home blanc s’organitzi i disposi d’organitzacions fortes i independents, amb capacitat de construir pensament.
En tot cas, el llibre és enormement suggerent. Si el barret és símbol de classe, la massa també es mostra com a classe. És la història de classe contra classe. D’una minoria amb poder i d’una majoria que només té el poder d’unir-se. El poder es mostra tant en la bossa plena de dòlars de l’home del barret, com en la unió dels homenets blancs. El llibre traspua indignació i pessimisme. I, tot i que contínuament els homenets perden, tota l’estona crec que poden guanyar, que han de guanyar.
El blog d'en Joan Carles Gallego 
Deixa un comentari