Pensions i interessos

La modificació recent de la Llei de Seguretat Social que va imposar unilateralment el Govern ha infringit un nou atac al sistema públic de pensions i ha generat més incertesa sobre el seu futur. El Govern ha introduït uns canvis innecessaris i injustos, aprofitant-se de la situació conjuntural per la qual travessa la Seguretat Social, producte de la crisi i la destrucció d’ocupació, i que s’agreuja per les polítiques errònies d’austeritat i per les reformes laborals. Ha obert, perillosament, la porta a introduir reformes estructurals.

Les modificacions a la Llei 27/2011, que va entrar en vigor el dia 1 de gener d’enguany, eren innecessàries. La llei ja havia fet una reforma profunda de la jubilació anticipada i de la parcial, fruit d’un ampli acord social i polític, que tot just començava a aplicar-se, que no generava pressió financera al sistema i que permetia ajustos menys traumàtics de plantilla en empreses amb problemes econòmics. No calia modificar-ho, ja que la jubilació anticipada només és possible per a treballadors i treballadores d’edat avançada (61 o 63 anys), amb llargues carreres de cotització (entre 30 i 33 anys), i que, per tant, han realitzat un important esforç contributiu, i que es quedaran amb una pensió reduïda per a tota la vida, fet que per a la Seguretat Social suposa un cost inferior al d’una jubilació a edat ordinària. Tampoc calia, en moments com l’actual amb alts nivells d’atur, ampliar la compatibilitat entre pensió i treball, ja que pot comportar un risc de “substitució” de treballadors “ordinaris” per pensionistes que compatibilitzin la pensió amb la feina, amb menors cotitzacions socials i menors salaris (ja que tenen garantides unes rendes mitjançant la pensió).

Han estat canvis inútils i injustos, especialment en l’actual moment de crisi econòmica i social, amb alts nivells d’atur i amb una legislació laboral que facilita l’acomiadament i dificulta vides laborals estables i progressives. El Govern justifica les modificacions per reduir despeses del sistema, oblidant que avui el problema és de manca d’ocupació, que és el que fa caure els ingressos per cotitzacions socials. Les mesures acordades el 2011 garantien la viabilitat futura del sistema, acotant determinades variables (edats de jubilació, anys de cotització…) i equilibrant la solidaritat de tot el sistema (condicions per prejubilar-se o fer-ho de manera parcial, integració de règims especials…), mantenint les cotitzacions i consolidant el fons de reserva.

L’any 2025 s’havia de revisar el model en funció de l’evolució de les diverses variables del sistema (el factor de sostenibilitat). El Govern ho vol avançar amb l’excusa de la caiguda dels ingressos derivada de l’atur. Un factor conjuntural que vol utilitzar per fer un canvi estructural. Però el sistema públic de pensions, després de cinc anys de crisi econòmica profunda i de l’enorme destrucció d’ocupació que ha sofert el nostre país, no està en fallida. Gràcies al fons de reserva, acumulat durant els anys de creixement econòmic, ara que ha caigut la població ocupada i, per tant, els cotitzants, es disposa d’un coixí financer. El fons de reserva, si el sistema manté el seu funcionament en els termes pactats (ingressos per cotitzacions i despeses per prestacions) tornarà a augmentar en els anys en què l’ocupació torni a créixer. Per això, existeix aquest fons, per fer front als pagaments durant la crisi i per dotar-se i créixer en els moments d’auge.

Però aquests dies ressonen de nou les veus interessades que alerten del risc de fallida. Basen els seus arguments, quasi en exclusiva, en el factor demogràfic. Obvien altres variables com taxa d’ocupació, qualitat de l’ocupació, productivitat de l’economia, etc., que són més determinants i sobre les quals podem actuar. Els que plantegen actuar només sobre la despesa són els mateixos que justifiquen la baixada de cotitzacions socials a mitjà termini i defensen baixos salaris (que tenen aparellades baixes cotitzacions). Els arguments que utilitzen generen perplexitat, ja que amaguen que el seu interès no és la pervivència del model, sinó la seva substitució per un model diferent, en què s’obri la porta al negoci d’empreses asseguradores i a un model de capitalització individual.