Mirar a un altre costat

Tots els indicadors econòmics apunten que l’economia segueix sense créixer, que l’atur augmenta i que les desigualtats es disparen, i el governador del Banc d’Espanya, Luis Linde, recomana que hi hagi salaris per sota del salari mínim i que es facin contractes al marge del que estableixi el conveni col·lectiu. Sembla que els governadors del Banc d’Espanya tenen una obsessió malaltissa amb la flexibilitat laboral i la baixada dels costos laborals. Tenen una posició dogmàtica que volen imposar a partir de la repetició ad infinitum del postulat. No s’adonen que la seva recepta per sortir de la crisi i recuperar l’activitat econòmica no ofereix cap contrastació empírica d’èxit? Per què miren sempre cap a un altre costat i s’obliden de la seva responsabilitat?

La realitat és que fa més de cinc anys de l’inici d’una crisi causada pel mal funcionament i del sistema financer i l’existència d’una bombolla immobiliària. Dos factors que es retroalimentaven i que van provocar desequilibris estructurals en l’economia del país. Ells saben que el problema no era (ni és) el mercat de treball, les pensions o la despesa pública, per molt que hi insisteixin i hi insisteixin. Era el sobreendeutament, era una espiral inflacionista en el preu dels actius immobiliaris. Eren (i són) també els dèficits d’innovació i recerca i uns nivells d’ingrés públic i de despesa pública per sota de la mitjana de la UE, que impedien reforçar l’estructura econòmica del país.

Per això, no s’entén que el Banc d’Espanya segueixi parlant d’abaixar salaris, quan sap que la manca de demanda interna i la dificultat d’accés al crèdit és el que impedeix reactivar l’economia. Per molt que baixi el cost laboral o per molt precaris que siguin els contractes, l’empresa no produirà si no hi ha demanda i no posarà en marxa un projecte si no disposa de crèdit. Però si hi ha demanda i crèdit, difícilment podrà posar en marxa un projecte empresarial amb treball precari i mal pagat, ja que li serà impossible produir bens o serveis de qualitat i innovadors. Per això, no s’entén el paper del governador del Banc d’Espanya, tret que cregui que el futur d’aquest país és oferir serveis de baixa qualitat, alimentar l’economia especulativa i que l’emigració sigui el destí del treball qualificat i innovador.

Sobta que el Banc d’Espanya parli d’això, en comptes de fer la seva principal funció, que és garantir, en el marc del sistema integral del Banc Central Europeu (BCE), l’estabilitat financera, l’estabilitat de preus i la circulació del crèdit. Millor faria parlant del problema del finançament de l’economia. D’un finançament extern, costós en excés, perquè ha de recórrer al mercat privat a fi de cobrir el deute públic generat pel rescat amb fons públics (de la ciutadania) de la banca privada, atrapada en la bombolla que ella mateixa va ajudar a crear. Del problema del finançament intern, que dificulta l’accés al crèdit a empreses i famílies, fet que alenteix la reactivació econòmica, ja que hi ha entitats que o neguen el crèdit o cobren fins al 10% d’interessos per prestar diners que han obtingut al 0,5% al BCE. I del problema de finançament públic, totalment insuficient, sobretot si el comparem amb l’ingrés públic sobre PIB de la UE-27, que és del 44,6% enfront del nostre 35,1%. Potser el governador del Banc d’Espanya hauria de ser més valent i reclamar un canvi en la política del BCE, exigint-li que creï eurobons i compri directament deute públic. Potser faria millor la seva funció si apostés per crear una banca pública, a partir de les entitats que estan intervingudes amb fons públics. Potser li és més propi exigir la lluita contra el frau fiscal per fer aflorar més de 80.000 milions d’euros i proposar una reforma fiscal integral que permeti que la despesa pública, que avui és del 43,6%, es posi als nivells de la mitjana de la UE, que està en el 49,1%. Potser així podríem ajudar a reactivar l’economia, crear ocupació i garantir la cohesió social.

Però sembla que prefereix seguir amb el discurs repetitiu de flexibilitzar el mercat de treball, baixar costos laborals o reformar les pensions. És l’oportunisme de qui vol treure avantatge de la situació de crisi per eliminar els febles equilibris socials i els drets aconseguits al llarg dels anys. Eliminar drets laborals i apostar per un treball cada cop més barat i precari pot servir per augmentar la posició de poder i riquesa d’una minoria social, però no garantirà el creixement econòmic ni el desenvolupament social, ja que mantindrà la demanda interna estancada, impedirà el creixement de l’estalvi privat i trencarà la cohesió social.

El que cal és apostar per una política econòmica alternativa, que tingui com a objectiu primer la creació d’ocupació i la seva qualitat com a base de la innovació. Que redistribueixi la riquesa existent a través d’una reforma fiscal justa i la lluita contra el frau i l’economia submergida, que faci la inversió i despesa pública que garanteixi la protecció i la cohesió social, i posi les bases del canvi de model productiu. Que creï una banca pública que eviti l’especulació financera i incentivi el crèdit productiu. Per això, és important que mantinguem la pressió pel canvi de polítiques ací i a Europa. Perquè hi ha propostes alternatives. La Confederació Europea de Sindicats vol pressionar la Cimera de la UE de mitjan juny convocant accions a tot Europa la setmana del 7 al 16 i manifestacions el 16 de juny. Perquè hem d’omplir els carrers i obligar la Comissió Europea a escoltar la demanda de canvi. L’ocupació i la protecció han de ser el centre de les polítiques.