Utopia, més enllà de la resignació i la radicalitat

La profunditat de les polítiques que aplica el poder (polític i econòmic) provoquen importants efectes negatius en el conjunt de la societat. Es perden drets i s’empitjoren les condicions de treball i de vida de la immensa majoria. Ningú no dubta ja que les mesures imposades pels governs responen als interessos d’una minoria social. Una minoria que té el poder econòmic, que representa les demandes de les grans empreses multinacionals i les entitats financeres, i que controla tots els ressorts del poder polític, cultural i mediàtic. En aquest context, la majoria social respon de manera contradictòria, i massa vegades dispersa o aïllada, a les agressions que pateix. Correm el perill de moure’ns entre la resignació i la radicalitat, en un moviment pendular. Un i altre a la defensiva. Estèril si no té horitzó de canvi, si no transforma el dia a dia.

La crisi econòmica ja és crisi social. La pobresa augmenta i la desigualtat creix. L’aturada en sec de l’activitat econòmica, producte de la fallida del sistema financer, ha generat una sangonera de destrucció d’ocupació. L’atur s’ha convertit en l’argument fonamental per arrabassar drets laborals i socials, i alimentar un context per afeblir les llibertats i reprimir l’expressió lliure i la manifestació. En un marc de profunda crisi politicoinstitucional, la resposta democràtica té moltes dificultats per fer front a l’actual procés de retrocés social. La por a la mateixa situació, però sobretot la desconfiança en totes les institucions del sistema, deixa la majoria social òrfena de resposta organitzada (política o social). Si cap institució no és referent per als interessos de la majoria, només queda esperar que el temps ho arregli o invalidar-ho tot i començar des del no-res. Afortunadament, hi ha una munió de respostes concretes a situacions de necessitat o atacs puntuals que donen lloc a una multitud d’accions als centres de treball i d’estudi, i als carrers. Caldrà organitzar-les i fer-les confluir. Caldrà que siguin útils per a l’acció, la proposta i el canvi.

Quan la realitat es desmunta per ordre dels poderosos i deixa la majoria òrfena de futur, és moment de fer reviure la Utopia. Definir utopia és sempre complicat i complex. Utopia pot ser el ‘somni d’un món millor’. Però el diccionari de la llengua catalana ens diu que és la ‘concepció imaginària d’un govern ideal’ i, també, la ‘concepció d’un ideal irrealitzable’. Una accepció negativa que podem relativitzar si definim ideal com a ‘idea que hom concep d’allò perfecte’ o ‘allò que hom considera com el més gran bé, la cosa a pretendre per sobre de tota altra’.

La distància entre somiar ‘un món millor’ i tenir ‘un ideal irrealitzable’ és gran. És política i és ètica. Qui ens vol desqualificar la Utopia perquè és un imaginari irrealitzable és qui pretén fer-nos creure que el nostre és avui el millor dels mons possibles, perquè ens resignem davant la pobresa, la injustícia i la desigualtat. Qui creiem que l’actual món és susceptible de canvi, de construcció de formes d’organització social més democràtiques i respectuoses amb els interessos de la majoria és qui considerem que és un camí ètic lluitar pel somni d’un món millor.

Eduardo Galeano defensa una concepció positiva de la Utopia. En la poesia que apareix a la pàgina 31 del número 119 de la revista Mientras Tanto, d’homenatge a Paco Fernàndez Buey (d’on he tret algunes de les idees d’aquest apunt), Galeano diu:

“¿Para qué sirve la Utopía?

Ella està en el Horizonte.

Me acerco dos pasos

y ella se aleja dos pasos.

Camino diez pasos.

y el Horizonte se corre

diez pasos más allà.

Por mucho que yo camine

nunca la alcanzaré.

¿Para qué sirve la Utopía?

Para eso sirve: para caminar.”

Necessitem aquesta accepció positiva d’utopia. Hem de superar la definició literal d’utopia com a ‘lloc que no existeix’, per dibuixar un horitzó de justícia i igualtat. La nostra Utopia. Que doni sentit a l’organització i a la mobilització que lluita contra la injustícia i les desigualtats. En el context de crisi política i institucional que vivim, de pèrdua de drets i afebliment de les llibertats, necessitem comprendre que hi ha un altre món possible. Per arribar-hi, hem de sumar forces, hem de compartir propostes, hem de construir projectes. Segur que caldrà renovar pràctiques, recuperar confiances i compartir discursos. Però segur que la Utopia del somni d’un món millor serà, més aviat que tard, possible.