La desigualtat és una opció

La desigualtat social creix com a resultat de les polítiques que s’estan aplicant. Això no és una derivada natural de la crisi. És el producte de les polítiques d’austeritat, que provoquen la pèrdua de drets socials i generen un important retrocés social. Aquesta és la tesi que desenvolupa l’estudi que la Fundación Primero de Mayo ha publicat aquest juny i del qual recomano la lectura.

Abans de la crisi financera i econòmica, en els anys de creixement econòmic, es va incrementar el benestar del conjunt de la societat, malgrat que la desigualtat es va mantenir i, en alguns casos, accentuar. L’accés al consum de masses fa creure que vivim en un “capitalisme popular”, on les persones treballadores es converteixen en accionistes i els ciutadans en clients. El treball deixa de ser l’element central de socialització i les identitats personals se centren cada cop més en d’altres elements, com el gènere, la nacionalitat, la professió, l’entorn local, el nivell de renda, etc. Això fa que la mobilització social en defensa de drets laborals (la precarietat, el salari…) moltes vegades quedi distant.

La financiarització de l’economia ha estat la fórmula per la qual el sistema ha continuat el procés d’acumulació de poder i riquesa cada cop en menys mans. L’economia financera ha anat guanyant terreny a l’economia real. Les limitacions de l’Estat social o els baixos salaris s’han vist compensats per l’accés al crèdit fàcil i barat durant els anys de creixement. El sistema de crèdit ha estat la palanca per extreure riquesa de la població per part del capital financer. Aquest procés ha permès la concentració de poder en poques mans i incrementa la desigualtat a nivell mundial. La globalització, sota la direcció del capital financer, fa perdre eficàcia a l’acció política dels estats nacionals, que justifiquen així processos de desregulació laboral i empitjorament de les condicions de treball i de pèrdua de drets socials, i genera una major jerarquització en la relació en el sistema mundial dels estats.

En aquest marc, el paper dels governs ha estat fonamental per fer créixer la desigualtat. Des del 2010 s’ha aprofitat la crisi per desmantellar bona part de les estructures socials que s’havien anat creant els anys posteriors a la dictadura franquista, aprofundint així en la desigualtat. Tot el que havíem avançat en universalització de drets davant els límits a la seva cobertura, en desmercantilització dels serveis públics davant la privatització o en delimitació de drets col·lectius davant les polítiques individualistes, avui està retrocedint amb les polítiques de retallades de drets que impulsen els governs.

Sabem que en èpoques de creixement és més fàcil millorar la redistribució de la riquesa creada. La resistència a la redistribució és menor davant la tensió i el conflicte. Els sectors socials més empobrits milloren respecte a la situació anterior (tot i que la posició social relativa empitjora respecte als sectors més afavorits). En situació de crisi, la desigualtat social augmenta en termes absoluts. S’evidencia que la desigualtat és un component estructural del sistema econòmic capitalista. Empitjorar les condicions de treball i de vida dels treballadors i treballadores i desmuntar l’Estat social és la via que s’utilitza per transferir riquesa a les classes dominants i generar així majors desigualtats socials.  

El fet que arribem a la crisi amb un mercat de treball segmentat i amb una especialització productiva desequilibrada fa que els efectes sobre la desigualtat hagin estat més accentuats. Sectors productius dependents de la demanda interna, concentrats temporalment o territorialment o dependents d’una bombolla especulativa, van créixer a través del treball temporal, la precarietat i la baixa qualificació, amb efectes clars sobre dones, joves i immigrants.

La desigualtat social és superior al nostre país que a la UE. Així, l’índex Gini de desigualtat, que el 2005 era del 31,8, el 2010 ja era del 33,9, mentre que a la UE-27 va passar del 30,6 al 30,5. La ràtio 20/20 (relació d’ingressos entre el 20% de la població inferior i 20% superior) ha passat del 5,5 el 2005 al 6,9 el 2010, mentre que a la UE-27 s’ha mantingut en el 5,0.

El pes de les prestacions socials en el conjunt dels ingressos de les llars al nostre país ha passat del 18,6% el 2005 al 48% el 2010, cosa que indica la importància que té la despesa pública de caràcter social per a la població amb menys ingressos i, per tant, els perills que sobre l’exclusió social tenen les retallades. La remuneració de la població assalariada sobre el PIB ha passat de representar el 1977 el 67,3%, a representar el 53,4% el 2012. El salari del 10% dels treballadors amb major salari és cinc vegades superior al salari del 10% dels treballadors que cobren menys. Els homes tenen un salari mitjà de 21.207 €, i les dones, de 16.305 €. El risc de pobresa el 2011 afectava el 7,1% dels treballadors per compte d’altri, cosa que indica clarament que tenir feina avui no exclou de la pobresa. Des dels anys 80, la renda de l’1% de les llars amb majors ingressos s’ha incrementat en un 21% (si agafem el 0,1% dels més rics, l’increment és del 40% i en el 0,01 dels més rics és del 73%). Això és així perquè l’1% de la població s’ha apropiat sempre del 8% o més dels ingressos (va arribar al 13% en el punt culminant) i ara està per sobre del 10%.

Aquesta imatge negativa de la realitat social en termes de desigualtat és preocupant. Si volem evitar que es cronifiqui i les diferències esdevinguin exclusió social, cal evitar que s’ataquin aspectes bàsics per a la cohesió social com són: el salari mínim, les pensions, la prestacions per desocupació, la universalització del sistema sanitari, el caràcter social de l’educació i la qualitat de la seva oferta pública, els serveis socials, l’accés a l’habitatge digne. Aquests són elements imprescindibles sobre els quals podem actuar en positiu si es canvien les polítiques d’austeritat i de retallades. El marge està a promoure una reforma fiscal integral i en profunditat, que aposti per un sistema més equitatiu. Que acabi amb la permissivitat davant el frau fiscal, que regiri les polítiques de desfiscalització de les rendes del capital i que estableixi una progressivitat real que faci que qui més guanyi i qui més tingui pagui més. Redistribuint la riquesa que el treball crea és possible avançar cap a una societat més justa i igualitària. Caldrà actuar també sobre altres factors, com polítiques socials i laborals o control a les entitats financeres. Sense oblidar que el dret a la negociació col·lectiva, i el seu exercici lliure a través d’organitzacions representatives i fortes, és un element imprescindible per actuar i combatre en el primer esglaó, on la desigualtat pot arrelar. La desigualtat no és un estat natural, ni és un producte de la crisi. És una opció. Cal canviar-la.