Ja li val, a la fera ferotge

La fera ferotge corre lliure pels carrers. Es va escapar fa temps. De sempre campava lliure, aprofitant-se de tothom, traient-ne profit propi i comprant favors i voluntats. Va aprofitar la crisi, que ella mateixa va anar dissenyant, per desfer-se de bona part dels límits que restringien la seva capacitat depredadora. Feia anys que s’alimentava de la desfeta dels valors i s’havia dedicat a atreure seguidors, emuladors i servidors, i a promoure la cobdícia i l’individualisme. Els seus fidels guardians varen començar a ampliar l’espai de llibertat de la fera, llimant barrots de drets i retallant l’espai de llibertat i igualtat que la feien més dòcil i li permetien conviure amb tot el bestiari. Totes aquelles normes que, tot i imperfectes, havien anat contenint la seva enorme golafreria havien fet del bestiari un lloc on es podia avançar, establint nous marcs de regles i de drets. La fera hi era, ben present, cert, però hi havia eines, instruments, que agrupaven i representaven diferents grups i intentaven equilibrar interessos.

La fera, però, enormement alimentada els darrers anys, amb una gran força acumulada, va anar estrenyent la seva aliança amb els guardians. Mentrestant, la resta del bestiari va anar empobrint-se, per la pèrdua d’oportunitats de dedicar-se a l’activitat que li garantia l’aliment, bé perquè va ser expulsada per la mateixa fera o perquè el guardià va imposar la norma que la fera demanava. Empobrides i cada cop més desiguals, les petites bestioles del bestiari veien com les feres, poques en nombre, augmentaven les seves propietats, s’apropiaven dels aliments dels altres i utilitzaven la propietat de les fonts d’aigua i de les possibilitats de concedir-ne la gràcia de l’ús, per cobrar més i més l’accés als  béns que eren considerats necessaris per viure integrat en el bestiari. La fera acumulava riquesa i poder a costa de l’empobriment i la desigualtat.   

El bestiari, però, va anar superant la resignació que s’havia imposat i va començar a reconstruir lligams. Calia refer la gàbia on tancar la fera. Possiblement la gàbia seria diferent, hauria de canviar alguns dels límits i fronteres coneguts, i caldria muntar-la amb velles i noves eines. Algunes de les velles eines, encara necessàries, s’haurien d’adequar, ja que s’havien desgastat o per mal ús o per manca d’ús; també caldria reconstruir-la recuperant alguna peça que els guardians havien furtat amb el seu poder. Les noves eines confluirien amb les velles per treballar juntes. Però caldria disposar d’un plànol de propostes de l’àmplia zona en què el bestiari accediria a les fonts i als aliments de manera justa i igual, i, per tant, establiria els límits de la fera, de les feres. Unes normes per redistribuir de manera justa allò de què hom disposa i que té, i evitar l’ús impropi de la posició de poder que tingui un altre. Límits i fronteres de drets, de zones de participació i de llibertat.En això estem quan escoltem velles cançons. De velles, són actuals. I de tan actuals com són es poden convertir en belles si les cantem junts i juntes per fer-ne acció i projectar-les vers un horitzó de canvi que faci just allò que avui és insofrible.