Dels reptes als drets

La proximitat de l’11 de Setembre és un bon moment per contextualitzar la situació política, econòmica i social en què ens trobem i sobre la qual hem d’actuar. Malauradament, seguim on érem: un context de profunda crisi social i política. D’una banda, empobriment i desigualtats; de l’altra, afebliment de la democràcia i limitació en la capacitat d’autogovern i reconeixement nacional de Catalunya. En aquest marc, sembla evident que, avui, reivindicar prou retallades i el dret a decidir està plenament justificat.

Els principals problemes del país són l’atur, l’empobriment i la desigualtat social. La crisi econòmica és aprofitada pels poders econòmics per desregular les relacions econòmiques, afeblir els drets laborals i desmuntar el model social, per privatitzar-lo i mercantilitzar-lo. El resultat és la sangonera de destrucció d’ocupació i de precarització laboral (afavorida per contrareformes laborals que han augmentat el poder unilateral dels empresaris i han afeblit la negociació col·lectiva i els drets sindicals). Atur i precarietat, acompanyats de retallades en els serveis públics i la caiguda de la protecció social, estan augmentant la pobresa i les desigualtats socials fins a arribar a grans nivells d’injustícia social. Grans empreses i grans fortunes augmenten els beneficis i milloren la posició, però la immensa majoria de la societat perd drets i qualitat de vida. Els rics són més rics i els pobres cada cop són més i són més pobres.

Aquesta dura i crua realitat social ve acompanyada d’una forta crisi política i institucional. La desconfiança en les institucions creix i la democràcia es degrada. L’autoritarisme és la norma d’actuació dels diferents governs, que qüestionen l’autonomia de les institucions i no respecten la divisió de poders i el joc de contrapoders. Actuen amb opacitat i favoritismes, i afebleixen els ja deficitaris mecanismes de participació política i social de la ciutadania i les organitzacions socials. La crisi política se sobreposa a la crisi econòmica i social, i dificulta encara més la capacitat d’intervenció de la ciutadania.

En aquest context, s’evidencia que l’actual marc de relacions entre Catalunya i l’Estat s’ha exhaurit. La sentència del Tribunal Constitucional va ser el punt i a part. La injusta relació fiscal amb l’Estat, les invasions competencials, el no-reconeixement de la identitat cultural i lingüística, etc., fan créixer la demanda de disposar de més i millors eines d’autogovern. Sens dubte, la indignació i el malestar profunds davant els efectes de les polítiques antisocials que els governs apliquen ho reforcen. Més autogovern és vist com una oportunitat de participació i de resposta propera als problemes concrets de la gent.

Som, doncs, davant la fi d’un model. Cal definir un nou marc de relacions a partir del lliure exercici del dret d’autodeterminació, on la ciutadania pugui legítimament decidir el futur de Catalunya, entre les diverses opcions que avui s’expressen en la societat. Hi ha una important majoria social mobilitzada que ho evidencia (es va expressar amb força al carrer el 10-J del 2010 i l’11-S del 2012, i el proper 11-S, hi tornarà). Estem immersos en un procés que requereix el màxim suport polític i social per garantir la unitat civil i aïllar qualsevol risc de fractura.

És necessari reforçar el consens per a l’impuls de l’exercici del dret a decidir i l’establiment d’un marc per a l’expressió lliure i respectuosa de totes les posicions. Aquest procés ha de comportar també el debat de quina Catalunya volem. Haurem de reclamar a les diferents opcions que s’expressin també en relació amb les necessitats socials. El debat nacional no es pot fer al marge del debat social, laboral i econòmic que atengui les demandes de la gent.

Catalunya tenim un doble repte: d’una banda, fer avançar les aspiracions de la ciutadania a decidir el seu futur com a poble i, de l’altra, enfrontar-nos a les polítiques de retallades, que perjudiquen les persones i el procés de construcció nacional. Reivindicar el dret a decidir és també voler disposar de més instruments i recursos al servei de les persones. Drets nacionals i drets socials són indestriables, ambdós imprescindibles i complementaris. El dret a decidir també per una Catalunya social, per escollir quin model econòmic i social volem per al nostre país. També per incorporar millors mecanismes de participació social i consultes ciutadanes, més transparència i rendiment de comptes, etc.

Malauradament, el Govern de Catalunya segueix el guió imposat per les polítiques d’austeritat i contribueix, així, a l’afebliment del model social, en especial, de l’educació i la sanitat públiques i els serveis socials. Això no ajuda a avançar en el procés de construcció nacional. Les retallades se’ns presenten com si fossin reformes o se’ns diu que són inevitables, atès el finançament injust i insuficient. S’obvia, però, que hi ha alternatives menys lesives per a la ciutadania que les polítiques que s’estan aplicant. Catalunya necessita posar en marxa polítiques que redueixin l’impacte de la crisi, exigir al Govern de l’Estat un finançament més just, i generar nous ingressos, amb la recuperació de l’impost de successions i una major tributació a les grans fortunes. Avui, molta gent ho està passant molt malament.

El repte és treballar per la cohesió social i per la unitat civil de Catalunya. I els dos elements fonamentals per assolir-ho són l’exercici del dret democràtic d’autodeterminació com a poble i el manteniment del nostre model d’estat del benestar i de drets laborals i socials com a element d’identitat de la voluntat de progrés del país. Hem de reivindicar que els drets nacionals i els drets socials del poble de Catalunya són inseparables. Hem de defensar el dret a decidir, la justícia social i l’estat del benestar, i rebutjar les polítiques de retallades.