Malgrat el que diuen, la boira no escampa

Fa poc, el conseller Puig declarava que la crisi ha acabat, que és cosa del passat. En paral·lel, el president Rajoy afegia complexitat al simplisme de Puig i deia que el que s’havia acabat era la recessió, però que encara estàvem en crisi. Poc després, els governs, a l’Estat i Catalunya, apuntaven les línies d’uns pressupostos austers per al 2014. Mas, cofoi, ens deia que el 2014 el pressupost no tindria ni un euro menys, però tampoc ni un euro més. Evitava confessar que retallaria, ja que no podrà cobrir l’augment de les necessitats generades. Anunciaven sense empatx que, a l’Estat, als empleats públics se’ls congelaria el sou el 2014, i a Catalunya, a més, se’ls trauria una de les pagues (i van tres anys); que l’educació, la salut, les prestacions i les polítiques actives d’ocupació seguirien restringint-se; que als pensionistes no se’ls revaloraria la pensió i, per tant, perdrien poder adquisitiu, etc. Sembla que per a aquests governants el concepte de crisi no té a veure amb les persones, que pateixen les conseqüències de les seves accions. Parlen de crisi com a compendi de freds indicadors macroeconòmics, però semblen obviar la crua realitat social.  

Però les dades tampoc certifiquen les paraules d’aquests governants. Segons l’Idescat, el producte interior brut (PIB) de Catalunya el segon trimestre ha registrat una caiguda interanual de -1,3%. Estem així des de fa més de tres trimestres i, per tant, estem en recessió. L’economia catalana registra taxes negatives a causa de la caiguda de la demanda interna (-3,9 punts), ja que el saldo exterior té una contribució positiva (2,3 punts). El deteriorament de la demanda interna es dóna en tots els seus components: el consum de les llars cau un -3%, la despesa de les administracions públiques es contreu un -1,9% i la formació bruta de capital baixa un -8,4%. L’aportació positiva del sector exterior a l’economia catalana, 2,3 punts, és l’única font de creixement del PIB de Catalunya des de l’òptica de la demanda, però és insuficient per estirar del conjunt de l’economia per sortir de la recessió i la crisi. 

Aquestes dades mostren la manca de competitivitat de l’economia, derivada tant dels mateixos desequilibris de l’especialització productiva com de la baixa innovació en processos i productes. D’una banda, empreses descapitalitzades i endeutades amb dificultats d’accés al finançament (crèdit) i, de l’altra, unes polítiques laborals regressives (disminució de la capacitat de consum dels treballadors i més desocupació) i restriccions en la demanda pública (retallades en despesa i inversió pública) deprimeixen la demanda interna. Si aquestes polítiques es mantenen, el 2014 no es preveu millor. 

La situació econòmica no depèn de l’atzar sinó de les polítiques que s’apliquen. Restriccions pressupostàries, devaluació de salaris, pèrdua del poder adquisitiu de les pensions, desmantellament de l’Estat social (educació, salut, serveis socials…), inaccessibilitat del crèdit, etc., ens fan continuar en recessió i ens allunyen de la recuperació. Calen altres polítiques per reactivar la demanda interna. Podem incrementar els ingressos públics, amb una reforma fiscal i lluitant contra el frau, per dinamitzar el sector públic. Podem fer fluir el crèdit a famílies i empreses, potenciant la funció de banca pública de les entitats financeres rescatades amb fons públics. Cal reorientar les polítiques retributives, les actuals empobreixen els treballadors i treballadores, deprimeixen el consum i només serveixen per transferir renda del treball al capital, sense millorar la competitivitat empresarial. Necessitem impulsar polítiques industrials actives que incorporin més qualificació, major capacitat d’innovació i renovació d’infraestructures. Necessitem pensions dignes i suficients per justícia social, però també per efecte macroeconòmic. 

Segur que Rajoy i Puig saben que la realitat no és la que publiciten. Saben que la pobresa voreja el 25% de la població, que a més de 100.000 llars a Catalunya no hi entra cap ingrés o que 266.000 llars tenen tots els membres a l’atur. Saben que les polítiques que apliquen serveixen els interessos d’una minoria social, que les aprofita per acumular poder i riquesa. Saben, també, que quan la pobresa i la desigualtat creixen, la justícia social se’n ressent, s’afebleix la democràcia i la cohesió social s’esquerda.  

Per això, no és estrany que, de nou, la tardor sigui calenta. Les mobilitzacions que confronten ERO injustos i convenis bloquejats, que reclamen educació pública de qualitat i integradora i salut pública, universal i gratuïta, pensions dignes que mantinguin la capacitat adquisitiva o un habitatge digne per a tothom hauran de confluir. Haurem d’exigir que per al 2014 els pressupostos siguin socialment justos i econòmicament compromesos amb la majoria social.