Actuar a la cruïlla

Fa pocs dies, en la presentació d’un llibre, comentàvem la necessitat de pensar què està passant i la urgència de construir hipòtesis de futur per guiar la nostra acció en l’actual cruïlla d’una societat en canvi. Com que el futur no el construirem enyorant el passat ni queixant-nos del present, hem d’interpretar què succeeix avui i ací, per què som on som i com hi hem arribat. Ens cal saber què ens passa per definir les pautes d’actuació econòmica, social i política per avançar cap al futur. Perquè el futur es construeix des del present. Movent-nos en una direcció o altra l’omplirem d’uns valors o altres.

La crisi no és la maledicció d’unes forces sobrenaturals inabastables. És el resultat d’opcions estratègiques i polítiques determinades que responen als interessos de qui està obtenint profit de la situació a compte dels qui hi perden. Com que els primers són minoria i els darrers, la immensa majoria, la situació és injusta i cal combatre per canviar-la.  

La democràcia i la ciutadania avui estan en perill. Els poders dominants  organitzen l’escassetat i la por per instaurar l’individualisme i la possessió com a valors hegemònics. Amb ells es mantenen en el poder i gràcies a ells poden mantenir el procés d’acumulació i riquesa en poques mans. L’escenari de desigualtat, pobresa social i feble protecció social permet soterrar els verbs col·laborar i cooperar, i s’aprofita l’avinentesa per amplificar els valors de la competitivitat, l’emprenedoria i l’individualisme. La persona, com a subjecte de drets, igual davant la llei, que actua en societat i contribueix al bé comú i a la creació de riquesa col·lectiva, ha deixat pas a un model on la desmesura del productivisme i del capitalisme financer trastoca les regles de la ciutadania i de l’ecologia.

L’actual gestió política de la crisi impacta en les persones: atur, desigualtat, pobresa, pèrdua de drets laborals i socials, afebliment de llibertats personals i col·lectives. Un marc on la resignació, el “no hi ha res a fer”, pot convertir-se en un sentiment majoritari. O pot deixar com a única alternativa l’enyor del temps passat i la seva recuperació integral. És en aquesta disjuntiva oberta on, com deia Antonio Gramsci, el vell està morint, però el nou encara no acaba de néixer, cal actuar amb equilibri, perquè la defensa d’allò (model, institucions, valors) que permet el màxim desenvolupament de la persona s’acompanyi de propostes que impulsin formes alternatives de socialització i creació de riquesa que facin avançar en la major igualtat social i el desenvolupament humà. El fi de la sociabilitat humana ha de ser la felicitat individual i el benestar col·lectiu. Convé recordar-ho, ja que dia rere dia ens exigeixen millorar la competitivitat com a condició per créixer econòmicament, i per això ens reclamen que sacrifiquem condicions de treball i de vida. Sembla lògic que ens preguntem: quin és el fi últim de la creació de riquesa?, la riquesa en si (apropiada per a uns pocs) o viure tots i totes millor?

Per sortir d’aquesta cruïlla necessitem actuar. Podem, entre moltes altres actuacions, fer entrar la democràcia a l’empresa i redistribuir la riquesa creada. Participació i treball digne han de ser la base de la democràcia a l’empresa, i la responsabilitat social ha de ser un element central de l’activitat empresarial. Instruments que permetin que la riquesa es creï respectant regles i equilibris socials, i que es redistribueixi amb justícia per fer efectius els drets de ciutadania, han de ser un principi d’organització social. I això vol dir que drets laborals, fiscalitat o sistema de pensions són elements que ens donen la pauta de quines empreses i societats tenim. I podem parlar de moltes més coses, de la justícia, i la transparència, i l’educació i la formació, i la recerca, i la sanitat i la salut, la cultura, etc.  

Aquests dies coneixerem els pressupostos de la Generalitat per al 2014, i sabem de la proposta de reforma de pensions del Govern central. No podem pensar que la resignació sigui una opció o que les retallades que es presenten (i neguen) són inevitables. Per això, cal el compromís amb l’acció i la proposta responsable. Cal establir espais de confluència social, d’organitzacions socials i entitats, que posin en comú anàlisis i reflexions, cooperin i comuniquin, sumin esforços i generin sinergies. Que també denunciïn les limitacions i els efectes negatius de les polítiques antisocials que fan els governs en cadascun dels àmbits socials on s’intervé.

Sindicalment, hi ha una urgència per fer front a la problemàtica de l’atur, a les necessitats de les persones en situació de desocupació, que volen treballar i no poden per manca d’oferta suficient, a la precarització com a únic accés al mercat de treball, a la desigualtat com a forma d’organitzar la societat, a la pobresa estructural, etc. És lògic que aquesta urgència se situï en el marc d’una mobilització europea organitzada per la CES la setmana del 16 al 24 de novembre. I és necessari que conflueixi també amb les diverses organitzacions i plataformes que actualment coincideixen en l’anàlisi i els objectius de canvi. Per això, els propers dies s’hauran de concretar accions que incideixin en el fet d’exigir uns pressupostos socials i unes pensions dignes, però emmarcat en la defensa d’un model social al servei de les persones, de la igualtat, del desenvolupament.

Sabem que més enllà de la crítica puntual hem de superar un sistema d’organització social, econòmica i política que anteposa el mercat a les persones. No podem actuar només sobre els efectes i les conseqüències de les desigualtats. És urgent i necessari combatre les causes que les provoquen. Però també per fer-ho és necessari organitzar la participació i la pressió social. La mobilització ajuda a generar un profund canvi cultural que ens fa creure que l’alternativa és possible. És la base necessària per canviar l’actual hegemonia neoliberal que qüestiona la democràcia i la ciutadania i alimenta la desmesura del productivisme i del capitalisme financer. Un model neoliberal que deixa de banda la causa humana (aquest és el títol del llibre que he comentat al principi: La causa humana. Cómo hacer buen uso del fin de un mundo, de Patrick Viveret).