El desconcert

Fa un parell de dies que estic un xic desconcertat.

D’una banda, em colpeix, no tant la mort, per esperada, de Mandela, com l’allau de notícies que ens parlen de la persona, del personatge. Cal reconèixer tant el seu compromís, com la seva perseverança i el seu patiment en la lluita per uns ideals nobles i justos, i el seu paper en la fi de l’apartheid i la reconciliació, així com la seva renúncia voluntària al poder. Però en les lloances sembla que només es vulgui fer un relat personal, passant de puntetes sobre les contradiccions socials i polítiques en les quals va desenvolupar el seu compromís col·lectiu, de lluita per la llibertat i la igualtat inscrita en la defensa d’uns valors que avui són qüestionats pels poders hegemònics en les seves pràctiques polítiques. Sona a hipocresia sentir alguns elogis de determinades boques, que, sense cap rubor, avui abanderen les retallades de drets laborals i socials. Semblen insensibles a la hipocresia que projecten en lloar la figura de Mandela, compromès amb la majoria social i oposat a les pràctiques de dominació i empobriment social. Potser valdria més que en comptes de lloar-lo assumissin el que va dir en vida: “La pobresa no és un accident, com l’esclavitud i l’apartheid és una creació de l’home i pot eliminar-se amb l’acció dels éssers humans”.

D’altra banda, també m’ha desconcertat la celebració de la fastuosa boda a Barcelona d’un multimilionari hindú. No tant pel casori en si (benvingut sia si és per amor), sinó per tota la parafernàlia de luxe i publicitat que l’ha envoltat. Si es volen casar que es casin. Si es volen gastar els diners que ho facin. Però que aquest acte desmesurat en les formes i les despeses reclami la presència dels governants del nostre país i de la ciutat em sembla fora de to, inoportú i insultant. Els mateixos que es posen les millors gales i que apareixen com a feliços convidats en la boda del ric són aquells que es passen el dia recordant-nos que cal ser austers, que vam estirar més el braç que la màniga, que no hi ha diners per fer les coses que afecten les persones i que no ens queixem que tot s’arreglarà. Aquests mateixos, quan denunciem la pobresa i la desigualtat, miren cap a una altra banda i quan els diem que hi ha diners, però que estan mal repartits, ens diuen que no sabem el que diem. I per si no n’hi havia prou hem de suportar que un acte privat com la boda del milionari obri el telenotícies, precisament quan la mateixa setmana ha apagat la denúncia feta als pressupostos antisocials.

Bé, doncs, dies desconcertants. I les dades segueixen sent preocupants: el 26,7% de la població a Catalunya està en risc de pobresa, hi ha 147.000 llars que no poden assumir les despeses de carn, pollastre o peix almenys cada dos dies, 193.000 llars no poden mantenir l’habitatge a temperatura adequada i 924.000 llars no poden fer-se càrrec de despeses imprevistes. Una Catalunya que té 96.100 llars on no entra cap ingrés i 245.600 amb tots els seus membres actius a l’atur. Potser per això els exercicis de cinisme i hipocresia d’uns governants i altres em deixen desconcertat i em mantenen indignat.