25 anys del 14-D per mirar al futur

La situació econòmica, social i política de l’any 1988 no era la d’avui. El PIB creixia un 5,1% (el 4,5% de mitjana entre el 1986 i el 1990), governava el PSOE, feia poc que ens havíem incorporat a la Unió Econòmica Europea (1986) i en l’horitzó apuntava Barcelona 92. Es mantenien, però, importants desequilibris en el sector exterior i la inflació. L’atur era el problema més greu del moment, amb una taxa del 18,3% (l’ocupació es recuperava lentament des del 21,7% de taxa d’atur del 1986), el 80% de les pensions estaven per sota de l’SMI i els salaris perdien poder adquisitiu amb inflacions que superaven el 5%. L’atur juvenil afectava més d’1,5 milions de persones menors de 25 anys. A partir de l’any 1986, amb els primers símptomes de canvi de cicle econòmic, va anar en augment la conflictivitat i la mobilització laboral i social. Superada la crisi iniciada els anys setanta, hi havia una àmplia demanda per augmentar els nivells de benestar social i, per tant, de millores laborals i de major despesa social. L’any 1988 va viure una important mobilització estudiantil i educativa en reclamació de més inversió en l’educació pública. Aquest és el context en el qual es produeix la vaga general del 14-D.

Les negociacions entre Govern, sindicats i empresaris per abordar el principal problema del país, l’atur i, en especial, l’elevada taxa d’atur juvenil, es van trencar i el Govern va imposar el Plan de Empleo Juvenil. Es creava un nou contracte per a joves de 16 a 25 anys que tenia com a salari el mínim interprofessional i bonificava el 100% de les quotes a la Seguretat Social per contingències comunes. Aquest era un greu atac a les relacions laborals: imposava la precarietat com a via d’accés al mercat de treball i barrava el pas als majors de 25 anys. Es va convocar vaga general per al 14 de desembre, per la retirada del Pla d’ocupació juvenil i a favor de l’apujada de les pensions i dels sous dels treballadors i treballadores públics. La vaga general del 14-D es va convertir en un èxit. Possiblement, la més important de les realitzades des de la recuperació democràtica. La jornada va tenir una participació estimada del 90% de la població activa assalariada, més de 8 milions de persones, i va comptar amb un ampli suport social, amb un seguiment quasi total en el petit comerç. L’activitat econòmica es va paralitzar. La convocatòria de la vaga general va ser un èxit. El Govern va rectificar: malgrat disposar de majoria parlamentària suficient, el Govern va enterrar el Pla d’ocupació juvenil i al cap de pocs mesos (març del 1989) va aprovar una nova llei de mesures addicionals de despesa social que augmentava les pensions a l’SMI i augmentava les retribucions d’empleats públics i pensionistes segons la inflació del 1988 i no segons la previsió.

La vaga general no pot ser analitzada com un fet aïllat: era possiblement el punt culminant d’un procés llarg de mobilitzacions socials, prèvies i posteriors, de diversa intensitat. Un procés que va provocar un gir en matèria de drets econòmics i socials, i que va obrir nous espais de diàleg i concertació social entre el Govern i les organitzacions empresarials i sindicals, que, amb el temps, es van consolidar i han permès millorar la qualitat de vida de les persones. El 14-D és l’evidència que molts dels avenços socials han estat fruit de la mobilització social. Mostra com l’acció comuna dels sindicats, quan practiquen la unitat d’acció i la confluència amb altres organitzacions i entitats socials, compartint anàlisi, diagnòstic i propostes, són una poderosa força per condicionar les accions polítiques dels governs.

Avui el context és diferent. La situació econòmica encara està en la fase depressiva i no s’albiren, a curt termini, símptomes de recuperació. L’atur segueix sent una llosa que condiciona l’acció i la negociació a les empreses i els sectors. Avui l’Estat social i democràtic de dret està en qüestió. La democràcia i la ciutadania estan en perill, per les contínues retallades de drets laborals i socials que comporten les polítiques d’austeritat, i per les derives autoritàries en les formes de gestió política, que estan limitant drets i llibertats individuals i col·lectius. La majoria de la societat està sent colpejada: l’atur creix, la pobresa augmenta i la desigualtat s’eixampla. Qui està impulsant les polítiques neoliberals que dibuixen aquest panorama social gris vol instaurar la por i la resignació entre la població. No podem acomodar-nos en aquesta realitat. Per això, recordar com s’han produït els avenços socials, polítics i econòmics en el nostre país és important. Entendre el valor de la mobilització social i el paper de les organitzacions representatives dels interessos dels treballadors i treballadores és important. Saber el que va ser i va representar el 14-D, com es va produir, quines van ser les dinàmiques del conflicte, en la mobilització i la negociació, pot ajudar a interpretar el present, saber com hem arribat on som. Però ni és en l’enyor del passat ni en la resignació d’un present gris com podem construir res. Si el futur és el present en moviment, per defensar i ampliar drets laborals i drets de ciutadania necessitem  mobilització, acció, proposta i obrir espais de negociació i acord. Del 14-D hem d’aprendre que l’única lluita que es perd és la que no es lliura.

Avui el conflicte social està instal·lat en els centres de treball i als carrers. Amb els drets laborals afeblits i la desprotecció laboral i la precarietat creixent, amb els drets de ciutadania qüestionats amb el desmuntatge del model de provisió de béns i serveis públics que garanteixen l’exercici dels drets de ciutadania, la resignació no és una opció. Sabem que la mobilització social, quan és àmplia i majoritària, quan disposa d’amplis suports socials, quan es fonamenta en la unitat i en la confluència de diversitat d’organitzacions, moviments, plataformes i entitats, i quan té objectius clars, pot canviar les coses.