Quan la freda congelació de l’SMI mata qualsevol auguri de bon any

Com si es tractés d’una broma de mal gust, aquests dies de fi d’any, quan tothom es felicita i desitja bons auguris, assistim desconcertats a l’aprovació, per part dels governs, de mesures que comporten la frustració dels millors propòsits i esperances que hàgim pogut dipositar en el 2014. Els mateixos que fa poc ens deien que l’horitzó apuntava símptomes de recuperació econòmica ens comuniquen decisions que enfosqueixen el cel i empobreixen la gent. Ens apugen les tarifes del transport metropolità (per sobre del 5% i fins al 8%, en funció del títol, a TMB) i de la llum (finalment sembla que, el primer trimestre, el 2,3%, però l’any té quatre trimestres…), i es congela el salari mínim interprofessional (SMI).

Aquestes pujades per sobre de l’IPC dels preus dels serveis bàsics són, avui, injustes. Castiguen els sectors més desafavorits de la societat: els treballadors i treballadores, els pensionistes i les persones desocupades. Els treballadors i treballadores, que estan suportant rebaixes en els seus sous per les dures polítiques retributives que imposen els sectors empresarials i les administracions, que s’aprofiten, al seu torn, que la contrareforma laboral afebleix la capacitat negociadora dels sindicats. Els pensionistes, a qui el Govern ha tret l’actualització de les pensions segons l’IPC, que permetia el manteniment de la capacitat adquisitiva. I la majoria de la població en general, ja que la congelació de l’SMI facilita la pressió a la baixa dels salaris a les empreses i es trasllada als diferents indicadors d’ajuts socials, beques o prestacions, que dificultaran l’accés a un nombre important de persones que ja estan en el llindar de la pobresa.
 
Però, a més d’injust, apujar les tarifes dels serveis bàsics i el transport públic és inútil econòmicament. No contribueix a la reactivació econòmica: el consum de les famílies es deprimirà en un context on la demanda interna ja està prou deprimida; traslladarà algunes tarifes a costos de producció, i augmentarà la conflictivitat laboral i social.

En l’economia d’un país la mesura de justícia està en la distribució de la riquesa. En les societats més avançades i integrades les retribucions dels assalariats i els impostos sobre la producció tenen un major pes en el repartiment del PIB. Entre el 2009 i el 2011, la pèrdua de remuneració dels assalariats va ser del 2,8%, i entre el 2011 i el 2013, del 9,2%. Pel que fa als impostos sobre producció, en el primer període van créixer un 18,1% i entre el 2011 i el 2013 van disminuir un 0,5%. Per contra, l’excedent empresarial va disminuir del 2009 al 2011 un 1,1%, però del 2011 al 2013 es va incrementar un 4,3%. Sembla evident que aquesta tendència s’accentua amb les mesures aprovades. Creixerà l’empobriment dels qui cobren un salari o una retribució i augmentarà el benefici de les companyies que presten els serveis bàsics, així com de les entitats financeres que en són accionistes de referència en molts casos. La majoria serem més pobres, i la societat, més desigual.

Fixar l’SMI és una potent decisió de política econòmica i social. Ens mostra clarament com són els governs. Poden regular quina economia i quina societat volen. A escala europea, la convenció estableix que el salari mínim és el 60% del salari mitjà. Els 645,30 € que ara congelen són el 40% del salari mitjà. Fa sis anys estàvem en el 47% i es va pactar un pla de pujades anuals progressives per arribar al 60%. Però en els darrers quatre anys, el SMI ha perdut el 5,8% de capacitat adquisitiva. El salari mínim és la referència mínima salarial per a la negociació retributiva a les empreses i és també la referència per establir els ajuts socials. Un salari mínim o altre ens dirà quin model productiu volem: de baixos salaris, que justifiquen un paper subaltern en un mercat global, sense capacitat d’innovar, o treball qualificat i digne que ens permeti competir en producte i qualitat. Un salari mínim o altre ens dirà quin nivell de pobresa i desigualtat està disposada a suportar una societat, a partir de quin nivell establirem els ajusts socials, les beques, les prestacions. La manera de decidir l’SMI ens dirà també quin grau de democràcia té el país: si és una decisió negociada amb els agents econòmics i socials o la imposa unilateralment el Govern.

Quan es decideix congelar l’SMI i es permet que pugin els serveis bàsics, s’entenen també les derives autoritàries del Govern. Per això es reprimeix durament la protesta social i es legislen severes limitacions al seu exercici. L’acció del Govern ha de comportar major conflictivitat laboral i social. A l’empresa, per disputar una major retribució que mantingui poder de compra i reparteixi la riquesa creada pel treball. A la societat, per garantir la cohesió social i fer avançar la igualtat amb polítiques redistributives.

De moment, sembla que els bons auguris per al 2014 que els governants col·loquen en els seus missatges no deixen de ser mers exercicis de cinisme de qui, entre acord de govern i decret, ens pinta i pinta un cel gris i una terra bruta. Només la disposició que tinguem la majoria social per canviar les coses, amb organització, propostes i pressió, podrà omplir l’horitzó de dibuixos de colors i els carrers d’igualtat i llibertats.