També cal reivindicar el sindicalisme

Agafo prestat el títol de l’article que divendres passat Rodolfo Benito i Pere J. Beneyto van publicar a El País. Com ells, vull posar en valor la funció de les organitzacions sindicals en l’actual context i reivindicar el sindicalisme davant la forta campanya de desprestigi i les acusacions que se’ls fa d’antiquades, desfasades, disfuncionals, poc representatives, subvencionades, etc. Segur que la millor manera de fer-ho és amb pràctiques, fórmules organitzatives i propostes, properes a la gent treballadora i útils per solucionar els problemes reals. Però, com ells, crec que cal sortir al pas de la intensa campanya antisindical que la dreta política, econòmica i mediàtica està duent a terme, i denunciar que aquesta campanya es fa en el marc de la deriva autoritària que acompanya la desregulació laboral i el desmantellament de l’estat del benestar.

La pràctica de transparència és exigible a les organitzacions sindicals, de la mateixa manera que ho ha de ser a totes les organitzacions i entitats que reben fons públics. Quan es denuncien males pràctiques s’han d’aclarir ràpidament i depurar responsabilitats, corregir procediments i mètodes. La millor manera de desmuntar molts dels tòpics en relació amb la imatge del sindicat i del sindicalista exigeix donar a conèixer l’activitat quotidiana que es fa: l’exercici d’assessorament sindical, l’atenció jurídica, la participació qualificada en les negociacions de convenis i expedients, la prestació de serveis (formació, orientació…), intervenir en la prevenció de riscos laborals, l’elaboració d’estudis, la presència als centres de treball, l’organització de treballadors i treballadores en empreses sense representació, la gestió dels conflictes, el reforçar la capacitat d’intervenció sindical a escala internacional i la cooperació per evitar el dumping social i estendre drets arreu, la utilització de la presència institucional per representar interessos, etc. Cal posar en valor també les bones pràctiques de transparència, com la que fa CCOO presentant anualment els comptes auditats a la Sindicatura de Comptes (voluntàriament, ja que, malgrat que s’ha sol·licitat, no és preceptiu) o publicant al web la composició dels ingressos i despeses anuals.

L’article constata la legitimitat, representativitat i capacitat d’intervenció del sindicalisme. Convertint reivindicacions dels treballadors i treballadores en un model de drets, condicions laborals i protecció social, per intentar equilibrar les desigualtats socials existents, que és avui el que qüestiona la política neoliberal. Amb una representativitat important: pel que fa a l’afiliació equiparable als estàndards europeus (amb una taxa d’afiliació del 18,9%, igual a l’alemanya, que és del 18%, i superior a la de França, EUA o Japó) i amb més del 60% dels treballadors en actiu que participen en les eleccions sindicals que se celebren cada quatre anys (els treballadors d’empreses de menys de 6 treballadors no hi participen perquè no poden escollir delegats). Intervenint en la negociació de les condicions de treball (salaris, jornada, promoció professional, salut laboral i altres prestacions socials) a través de la negociació col·lectiva: més de 6.000 convenis col·lectius de diferent àmbit i nivell es negocien a tot l’Estat, que donen cobertura a més de 12 milions de treballadors, quasi el 90% (de les més altes d’Europa). En aquelles empreses i sectors on el sindicalisme és fort, i reconegut institucionalment, els treballadors milloren les seves condicions de treball. Els sindicats, organitzant i gestionant la pressió i la negociació, canalitzen el conflicte real que es dóna en tota organització per redistribuir els beneficis empresarials i traslladar-ne una part a millorar les condicions laborals; s’impliquen, per tant, també en l’obtenció d’aquest benefici, és a dir, s’interessen també en la millora productiva i en la innovació. La campanya de desprestigi del sindicalisme obeeix més a la voluntat política de prescindir d’un instrument col·lectiu de contrapoder a l’empresa i a la societat, que disputa una part de la riquesa creada pel treball i que vol fer avançar la igualtat i la justícia social, que no pas a la constatació real de manca de legitimitat, representativitat o intervenció. En l’actual context veiem com el principal conflicte s’estableix entre regulació i desregulació, entre democràcia i autoritarisme. Avançar en la individualització de les relacions socials, que justifiquin la desregulació i l’autoritarisme, que facilitin la mercantilització dels béns i serveis públics i la precarització de les relacions laborals, fa prescindible les organitzacions col·lectives de representació d’interessos, que poden fer de contrapès i equilibri. Per això no només cal que ens oposem a la deriva autoritària i a les polítiques antisocials dels governs, sinó també reivindicar els instruments, com el sindicalisme, que busquen unes relacions laborals més democràtiques i que lluiten per fer avançar la justícia social. Reivindicar-ho, també renovant i adequant el discurs i les pràctiques sindicals, generant confiança, guanyant en utilitat, reforçant la proximitat.