L’Enquesta de població activa (EPA) del quart trimestre del 2013, feta pública dijous passat, mostra les tendències socials i econòmiques del país. Amb les dades disponibles podem relativitzar el “cofoisme econòmic” dels governs. Malgrat el canvi de tendència d’alguns indicadors econòmics, la situació social segueix ancorada en la depressió. No pot ser d’altra manera: la situació econòmica general no té la solidesa necessària, i la situació política és una rèmora per solucionar els problemes de fons de la ciutadania. Es presenta com a positiu que indicadors que encara són negatius siguin menys negatius (vendes de grans empreses, consum de ciment, crèdit a famílies i empreses…). S’obvia que alguns dels positius no estan prou consolidats (consum d’energia, índex de producció industrial, comerç detallista, matriculacions de vehicles…). S’apunta un possible creixement del 0,3% del PIB el darrer trimestre del 2013 o un previsible 0,9% el 2014, però la desocupació segueix molt per sobre del 20%. La inversió estrangera creix, però gràcies a la baixada de preus. El turisme segueix funcionant, però el model pot acabar esgotant-se. Malauradament els problemes segueixen: manca de confiança empresarial i de la ciutadania, corrupció i malversació de fons i augment de les desigualtats.
L’EPA del quart trimestre del 2013 indica que el nombre de persones aturades a Catalunya s’ha reduït en un 2,4% respecte al trimestre anterior, 20.100 aturats i aturades menys (12.400 homes, 7.700 dones). A Espanya el nombre d’aturats és de 5.896.300, amb una taxa d’atur del 26%; a Catalunya hi ha 820.400 persones que volen treballar i no tenen feina, i la taxa, tot i ser millor, és també elevada, un 22,3%. Tenim 64.700 persones (40.400 homes i 24.400 dones) aturades menys que fa un any, un 7,3% menys. Però darrere d’aquestes dades observem també que el 65% de les persones desocupades a Catalunya no perceben cap subsidi o prestació per atur i que la precarietat laboral és la tònica general de les noves (poques) contractacions. Amb això, el risc d’increment de la pobresa i exclusió social al nostre país està servit.
L’EPA mostra que, darrere la positiva dada de la disminució de la taxa d’atur, el mercat de treball té unes tendències negatives: en la disminució de la població activa, en el tipus d’ocupació que es crea i en l’ocupació que es destrueix. La població activa disminueix: menys joves de 16 anys s’incorporen al mercat de treball, més persones (immigrades o no) busquen feina fora, més gent (desanimada) renuncia a buscar ocupació. La temporalitat i la parcialitat mostren la precarització creixent del mercat de treball: la taxa de temporalitat és del 23,9% i la contractació a temps parcial està en el 16,34% (ha augmentat més d’un punt percentual). La precarietat laboral consolida una nova categoria social de treballadors pobres: tot i treballar tenen ingressos per sota del nivell de pobresa. La taxa de risc de pobresa en el treball a Espanya ha crescut del 10,2% el 2007 al 12,3% el 2012 (a la zona euro s’ha passat del 8,0% al 8,9%). L’altra dada preocupant de l’EPA és que la major part de l’ocupació que s’ha destruït el 2013 és ocupació pública (un -4,6% davant del -0,55% al sector privat), fet que confirma la tendència a desmuntar el sector públic i a retallar en la prestació dels serveis que rep la ciutadania.
Amb aquestes dades s’allunya la confiança en la recuperació econòmica esbombada pels governs. La precarietat laboral consolida un model de creixement basat en la producció de baix valor afegit, el turisme i l’especulació. Va contra el canvi de model productiu i abandona l’impuls de la indústria de valor afegit com a via de sortida de la crisi. L’aposta per la innovació requereix l’impuls de la qualificació i el seu reconeixement en forma d’estabilitat i condicions laborals dignes. El creixement de la desigualtat i l’extensió de la pobresa mantenen la demanda interna sota mínims i allunyen la recuperació. L’entrada d’inversors estrangers atrets pels baixos preus pot obrir la porta a derives especulatives i facilitar una nova espiral d’endeutament. I el desmantellament dels serveis públics, que constata la destrucció d’ocupació pública, consolida la tendència a la seva privatització (mercantilització).
Davant d’això cal insistir en el canvi de rumb de les polítiques dels governs. Exigir una veritable reforma fiscal, que redistribueixi la riquesa existent (i la que es crea), per trencar l’espiral de desigualtat en què estem instal·lats. Revertir la contrareforma laboral, per garantir un model de relacions laborals basat en l’estabilitat, la qualificació i la innovació, que reforci la negociació col·lectiva i la participació. Proveir de béns i serveis públics suficients i de qualitat per garantir l’exercici dels drets de ciutadania, fer avançar la igualtat i dinamitzar l’economia i la creació d’ocupació.
El canvi de rumb de les polítiques no esdevindrà per generació espontània. Haurem de mantenir la protesta i la denúncia i evidenciar les contrapropostes. Haurem de mantenir la pressió en la negociació col·lectiva i exigir espais de diàleg social. I, d’ací uns mesos, les eleccions al Parlament europeu seran una cita important. Del seu resultat dependrà també la possibilitat de marcar un punt d’inflexió a les polítiques dominants avui a Europa, que determinen també les que s’apliquen a Catalunya i Espanya.
El blog d'en Joan Carles Gallego 
Deixa un comentari