Polítiques que alimenten tragèdies

Que el passat 6 de febrer, 15 persones que es trobaven en una situació d’emergència i perill per a les seves vides morissin a causa de la utilització de material antiavalots per part de la Guàrdia Civil, que volia impedir que entressin al territori “espanyol”, no és només una tragèdia humana. És el resultat d’una política migratòria (a l’Estat espanyol, però també al conjunt de la UE) basada únicament en criteris de seguretat, ordre públic i control de fronteres. La mateixa política que dóna cobertura a la llei italiana que penalitza l’auxili a les persones migrades que volen creuar la frontera i que va provocar, el passat 3 d’octubre del 2013, que 368 persones migrades s’ofeguessin a Lampedusa quan intentaven arribar a Europa.

Les contradictòries versions oficials i les declaracions del ministre de l’Interior, que intentava justificar la seva actuació i les seves polítiques, ha estat un exercici d’opacitat informativa i de cinisme polític. Urgeix una investigació oficial exhaustiva, sobre què va passar i qui va donar les ordres d’utilitzar material antiavalots. Cal exigir la depuració de totes les responsabilitats, també polítiques, al màxim nivell.

Aquest no és un fet aïllat ni fortuït, fruit de la imperícia d’uns agents o de les ordres d’uns caps de la Guàrdia Civil. Estem davant d’una política migratòria antidemocràtica, contrària a l’exigible respecte dels drets humans, que ordena a les forces de seguretat actuar per “defensar les fronteres”, “dissuadir que entrin”, “evitar la invasió” o impedir “l’assalt”. Una política que té com resultat actuacions i situacions tràgiques que tenyeixen de sang les concertines de les tanques de Ceuta i Melilla o les aigües del Mediterrani. Una política que a tot Europa comptabilitza en els darrers 25 anys més de 20.000 persones mortes intentant entrar-hi. Una política de la Unió Europea que deixa la gestió dels fluxos migratoris en mans exclusives dels ministeris d’interior de cada país.    

Aquesta política migratòria no pot canviar la situació de desesperació d’aquelles persones que fugen de la inseguretat i la manca d’oportunitats als seus països d’origen. Inevitablement els intents d’entrada a la Unió Europea es repetiran. Les dades confirmen que, tot i la situació de crisi econòmica i la caiguda de l’ocupació en el mercat de treball català i espanyol, continua arribant població immigrada en busca de treball (una realitat que conviu amb el flux de treballadors que tornen al seu país d’origen o de treballadors nacionals o nacionalitzats que surten fora a buscar feina). La Unió Europea ha d’abandonar les polítiques migratòries basades exclusivament en els controls de fronteres, ja que són incapaces de resoldre aquests moviments de població. Necessitem recuperar una política de cooperació i desenvolupament amb els països d’origen d’aquests fluxos migratoris. Cap política d’immigració tindrà èxit si no hi ha una inversió suficient en el desenvolupament democràtic, econòmic i social en els països del nostre entorn geogràfic immediat. 

L’actual política migratòria, restrictiva i pensada per controlar els fluxos migratoris d’arribada al país, genera també altres efectes perversos en aquells treballadors estrangers que, a causa de la crisi, es queden sense feina. L’actual normativa els aboca a perdre la seva situació de regularitat administrativa i a no poder renovar permisos de residència i treball, a trobar-se discriminats en l’accés a la sanitat pública o altres serveis socials. El Govern ha de flexibilitzar els procediments d’accés i manteniment de la regularitat administrativa mentre duri la situació de crisi. Altrament, els aboca a la marginació i a l’exclusió social i laboral, afavoreix la discriminació i l’assetjament social d’aquest col·lectiu, i alimenta respostes xenòfobes i racistes.  

El que ha passat a Ceuta és producte de les polítiques que la Unió Europea desenvolupa en la Mediterrània. L’estratègia de tractats de lliure comerç bilaterals no suposen cap millora social, perquè no cerca altra cosa que el benefici de les grans multinacionals i de les corporacions europees, i no aborda la realitat dels moviments migratoris. La societat, la catalana i l’europea, hem de fer de la Mediterrània un espai de justícia, de pau i d’igualtat. Urgeix que la Comissió i el Consell Europeu desenvolupin una política migratòria comuna que es basi en el dret a un treball digne, en el principi de no-discriminació i en la lluita contra la xenofòbia i el racisme per acollir en condicions aquelles persones que vulguin viure i treballar a la Unió Europea.