Reforma fiscal: per què i per a qui?

Necessitem una reforma fiscal en profunditat, tant des del punt de vista econòmic com de la justícia social. Fins ara s’han imposat autoritàriament, amb l’excusa de la crisi, un seguit de reformes que han impactat negativament en les rendes salarials, en la protecció social i en la prestació de serveis públics, han augmentat els desequilibris socials i no han solucionat els problemes econòmics. La reforma fiscal no es pot abordar altra vegada per la via autoritària. Darrere del sistema fiscal es dibuixa el model de societat que volem: que garanteixi la igualtat en l’accés als drets de ciutadania o que aprofundeixi en la desigualtat i la injustícia social. Cal que s’obrin espais de diàleg social i consens polític, per la reforma fiscal. Els reptes econòmics i socials requereixen espais de negociació. El rebuig social, que dia rere dia s’expressa en les mobilitzacions laborals i socials, ha de disposar, per ser útil, d’espais de negociació i diàleg social on es puguin presentar contrapropostes per abordar sortides equilibrades als greus problemes d’atur, pobresa, desigualtat i precarietat en què estem instal·lats.

El Govern, a hores d’ara, no ha dit quina és la proposta de reforma fiscal, només ha fet declaracions interessades al voltant de la publicació de l’informe dels seus experts. S’han apuntat ja opinions favorables a les rebaixes impositives. Sens dubte fetes per electoralisme, però traspuen un model fiscal determinat, on no ens diuen el perquè de la fiscalitat i a qui volen afavorir. La premissa, que abaixar impostos activa l’economia, sabem que no funciona. Anteriors rebaixes fiscals només han afavorit l’economia financera i especulativa. La reactivació econòmica es produeix quan les empreses reinverteixen beneficis en millores productives i formació o quan l’Estat inverteix i gestiona la despesa pública amb finalitats de desenvolupament i cohesió social i d’equilibri econòmic i territorial.

Segons els estudis d’opinió la majoria de població no es contrària a pagar impostos, però té la percepció que no hi ha justícia fiscal i està insatisfeta amb la gestió dels diners públics, que s’exemplifica en el rebuig a la corrupció. Així, l’estudi “Opinión pública y política fiscal”, publicat el juliol del 2013 pel Centro de Estudios Sociológicos (CIS), constata que per al 60% de la població enquestada els impostos són necessaris perquè l’Estat pugui prestar serveis públics o distribuir la riquesa, però el 72% considera que la societat es beneficia poc o gens del que paguem. Un 89,6% es considera a si mateix bastant o molt responsable a l’hora de pagar impostos, però al mateix temps aquest percentatge cau al 45% quan es refereix al conjunt de la població. Un 87% creu que els impostos no es paguen amb justícia i un 97,2% creu que hi ha bastant o molt frau fiscal.

El mateix estudi mostra que un 52,5% dels enquestats considera que la pressió fiscal és superior a la dels països del nostre entorn; un 21,5%, que és semblant, i un 26%, que paguem menys (una tercera part dels enquestats no té opinió). Una opinió que contrasta amb la realitat de les dades d’Eurostat 2013 d’ingressos públics sobre PIB: un 46,8% a l’eurozona i un 36,9% a Espanya, una pressió fiscal 9,9 punts inferior. El mateix passa quan s’analitza el percentatge d’IRPF i la cotització a càrrec del treballador sobre el salari mitjà, un cop tretes les deduccions i desgravacions. Segons un estudi de l’OCDE, 2013, l’impost sobre la renda d’una parella (més les cotitzacions a càrrec del treballador), amb un d’ells treballant i dos fills, representa el 16,1% del salari mitjà a Espanya, 5,1 punts percentuals menys que a Alemanya, 8,1 punts menys que a Itàlia, 8,8 menys que al Regne Unit i 6,1 punts menys que a França.

La reforma fiscal ha de preveure un seguit d’aspectes: suficiència d’ingressos públics per sostenir el nivell que considerem necessari de despesa pública (en sanitat, educació, serveis socials i habitatge, etc); un sistema tributari proporcional i redistributiu; evitar figures impositives que facilitin l’elusió fiscal (SICAV, estimació objectiva, preus de transferència camuflats, mètodes d’enginyeria fiscal agressiva, etc.); la lluita contra el frau; dotació de personal i mitjans suficient; conscienciació fiscal de la ciutadania, i gestió exemplar dels diners públics. Ha de garantir que es compleix el mandat de l’article 31 de la Constitució: “Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori.”  

Un sistema fiscal suficient, just i progressiu, on qui més té i més guanya més paga, podrà actuar com a motor econòmic, recaptant impostos on hi ha poder adquisitiu i riquesa, i retornar-los a la societat, en forma de serveis públics i inversió, generar activitat econòmica, impulsar l’ocupació i afavorir la igualtat i la cohesió social.