La utilitat de l’organització, pressió i negociació

Darrerament, la crítica situació social, econòmica i política que ens envolta genera en determinats àmbits un qüestionament absolut del paper de les organitzacions sindicals en l’exercici de la seva funció d’organitzar els treballadors i treballadores, en la defensa dels seus interessos, per assolir equilibris en les empreses i el mercat de treball i aconseguir millores en les condicions de treball i de vida. Al costat de la crítica a les insuficiències pròpies de la seva acció i a l’afebliment de la seva capacitat d’actuació (que fa que s’estiguin renovant pràctiques i organització), en un context econòmic i social negatiu (atur, precarietat, pobresa…) i d’enormes mutacions en el mercat de treball (reformes laborals…), les organitzacions dels treballadors es troben immerses en una batalla desigual, en què s’han afeblit les tuteles i drets laborals i s’ha augmentat el poder unilateral dels empresaris (facilitats per acomiadar, desvincular-se dels acords i convenis…).

Especialment preocupant és l’afebliment del dret a la negociació col·lectiva després de les darreres reformes laborals, la possibilitat de bloquejar la negociació sectorial, fer caducar el conveni vigent i els drets que porta aparellats, i obrir vies a la individualització de les relacions laborals. Per això, estem assistint a una important confrontació entre organitzacions sindicals i empresarials: o mantenim vius els convenis col·lectius existents, adaptant àmbits i continguts, o s’esmicolen i cauen drets i tuteles de caràcter general. Una batalla desigual que, en un marc com l’actual, d’altes taxes d’atur i una legislació favorable a les patronals, afavoreix el xantatge empresarial i la desmobilització, i pot projectar la imatge de pèrdua d’utilitat de les organitzacions sindicals per mantenir i eixamplar la cobertura de drets laborals. Per això, quan s’assoleix un avenç en la negociació col·lectiva és imprescindible difondre-ho, per trencar la lògica de la resignació. Quan els ingredients són organització, mobilització i negociació, és possible aturar agressions i fer avançar drets. Quan es disposa de força és possible fer avançar la negociació. La força ve de l’organització i la pressió massiva i unitària.

Així es constata en el recent acord, del 25 abril, entre sindicats i patronal per desbloquejar la negociació del conveni col·lectiu del sector del metall de la província de Barcelona, després de 16 mesos de la finalització de la vigència del conveni col·lectiu i d’un dur procés de negociació. L’acord assolit permet: la pròrroga del conveni col·lectiu fins al desembre del 2015; el desenvolupament de les matèries de negociació en l’àmbit del conveni de Catalunya en els anys 2014 i 2015; els increments salarials dels anys de vigència de la pròrroga del conveni (2013: 0,2% en taules salarials; 2014: 0,5% en taules salarials; 2015: 0,5% en taules salarials, i clàusula de revisió salarial en els termes recollits en els II Acords de negociació col·lectiva i ocupació a escala estatal, per a cadascun dels anys de vigència d’aquests acords); també s’ha acordat el pagament dels endarreriments salarials del 2012 (encara estava viu el conflicte jurídic pel recurs presentat per la patronal a la sentència que donava raó als sindicats). L’acord permet complir acords anteriors que la patronal qüestionava, manté el marc per al conveni autonòmic de Catalunya, garanteix els increments del poder adquisitiu dels treballadors i treballadores, i resol el bloqueig de negociació, que generava un nivell d’inseguretat jurídica en el sector pel que fa a les condicions laborals. Amb aquest acord es desconvoca la vaga prevista per als dies 29 d’abril i 6 de maig.

La constància en els plantejaments de negociació de les organitzacions sindicals, la contínua pressió a través de diferents processos de mobilització, protagonitzada pels delegats i delegades d’empresa, la pressió jurídica i la posterior sentència favorable del TSJC en relació amb els endarreriments, la convocatòria de dos dies de vaga i la realització de nombroses assemblees als centres de treball han creat les condicions necessàries per desbloquejar l’immobilisme patronal i arribar a un acord beneficiós per als treballadors i treballadores del sector del metall.

No és l’únic acord assolit els darrers temps. Ni serà el darrer, ja que encara hi ha conflictes oberts en altres convenis de sector o empresa. La capacitat de negociació demostrada pels sindicats i la capacitat de mobilització exercida pels treballadors i treballadores del sector són les millors eines per construir un marc de relacions laborals que garanteixi les millors condicions laborals per als treballadors i treballadores.