Votar és necessari, tot i que insuficient

Parlar d’Europa i de la cita electoral del 25-M és, a més de previsible, imprescindible, ja que la composició resultant del Parlament Europeu condicionarà les polítiques que es facin els propers temps i, consegüentment, els efectes sobre les persones. Hi ha qui diu o pensa que canviar les polítiques no és possible, perquè les institucions democràtiques i els representants polítics electes actuen com a simples subcontractes al servei d’un grup de poder que actua a l’ombra, en l’espai fosc i opac de l’economia. Altres, emparats o no en aquest argumentari, teoritzen que la millor opció és la “no-Europa”, ho vesteixen de sobirania nacional i de la por “a l’estranger” i s’instal·len en una autosuficiència populista que s’atorga la capacitat d’embridar aquests poders terrenals que avui representen el mal a Europa. Aquests espais de pensament avui alimenten tant l’abstencionisme com l’euroescepticisme, sobre els quals és possible fer créixer la resignació, el populisme, la xenofòbia i l’aïllament. Per això, hem de parlar de Política, de la feta i de la que hi ha per fer. Més que parlar d’Europa com un tot acabat, hem de parlar de quina Europa volem construir, amb quines polítiques i al servei de qui es fan. Som davant d’una oportunitat per canviar polítiques i incidir en algunes qüestions rellevants en termes de drets i llibertats, de reactivació econòmica, d’ocupació, de sostenibilitat, de pau, etc.   

Avui Europa és una realitat geopolítica, és un espai de poder que regula bona part de les normes que determinen les relacions econòmiques, socials i polítiques en la nostra societat. El 80% de les decisions legislatives que ens afecten es prenen a Europa. Ho hem vist en sentències que es decideixen a Estrasburg, a la Carta Fonamental Europea, a determinats tractats, en qüestions com desnonaments, acomiadaments injustos, llibertats conculcades, etc.

La Unió Europea és avui un espai de sobiranies estatals compartides. S’està construint en mig d’un debat sobre marcs competencials propis de cada àmbit institucional, estats, regions, ciutats. Això fa augmentar el funcionament de contrapoders institucionals i mecanismes de cooperació i genera noves demandes socials en cada àmbit. Però també obre la porta a la involució europea, una perspectiva que ens pot abocar a un panorama de confrontacions “nacionals”, sigui en polítiques migratòries, mediambientals i, fins i tot, de relacions comercials.

La UE és actor determinant en les relacions econòmiques i polítiques d’un món on la inexistència d’una governança global democràtica està generant bilateralitats i multilateralitats opaques i incontrolades. Els fonaments del projecte comú europeu, la pau i la cohesió social mantenen la seva validesa i cal que es puguin traslladar a l’esfera global. El model social europeu, que representa el 50% de la despesa social al món, és el 25% del PIB mundial i aplega el 7% de la població, pot ser vist, en un món globalitzat, sota l’hegemonia neoliberal, com una extravagància que cal eliminar. Però és un model al qual no volem, ni podem, renunciar. Si aquest model funciona és millor exportar-lo al món que no pas deixar-nos atrapar en la trampa que ens col·loquen per obligar-nos al canvi de les essències d’aquest projecte comú en construcció.

Per això, un resultat o un altre a les eleccions no és un assumpte neutre, sinó que determinarà quina política serà determinant al Parlament Europeu. Cap a dins i cap enfora d’aquesta Europa composta d’estats en un món globalitzat. La UE encara està en procés de construcció i té dèficits democràtics i el Parlament no té reconeguda la capacitat de legislar, ja que aquesta rau en la Comissió i el Consell. Però l’elecció del Parlament és democràtica i el seu Ple pot exigir a la Comissió que s’iniciïn els processos legislatius. I té competències importants, tant de control com d’aprovació de tractats, i el proper període s’ha de posicionar sobre el Tractat de Lliure Comerç amb els EUA, que avui s’està negociant de manera opaca. Les decisions que es prenguin orienten d’una manera o d’una altra qüestions com la llibertat a les xarxes, l’accés a la cultura i els drets de ciutadania, els drets laborals, els compromisos mediambientals o les polítiques industrials i de competència, entre d’altres.  

La mobilització, la protesta, la indignació i la desesperança que omple els carrers la podem traduir en proposta i aquesta en vot: per acabar amb les polítiques d’austeritat, que dogmatitzen la consolidació fiscal a qualsevol preu sota la justificació de l’excessiu endeutament i la irresponsabilitat fiscal d’alguns governs, però que només provoquen empobriment i augment de la desigualtat; per impulsar un pla d’inversions europeu per reactivar l’economia i la creació d’ocupació, com el que proposem des de la Confederació Europea de Sindicats (CES), que permetria crear fins a 11 milions de llocs de treball en 10 anys, o per controlar i aprovar en determinada direcció directives i tractats i els seus continguts, com el Tractat de Lliure Comerç amb els EUA, o altres sobre drets socials o laborals, com l’exigència d’una renda mínima per combatre la pobresa.

El sostingut procés de mobilitzacions socials i laborals per exigir altres polítiques pot generar frustració, cansament i resignació si no té expectativa de canvi real. Ara tenim una oportunitat per traduir el rebuig a les polítiques antisocials en una determinada composició del Parlament favorable a les propostes d’acció positiva al servei de les persones, dels seus drets, de les seves necessitats. Votant tenim una oportunitat. Votar és necessari, però també és insuficient si no s’acompanya d’un compromís cívic permanent amb el que és públic: organitzant-nos, mobilitzant-nos i participant activament als pobles, barris, centres d’estudi i centres de treball. Els reptes del nou Parlament Europeu ens són propers: austeritat, atur, pobresa, desigualtats, reactivació, envelliment, sostenibilitat, llibertats, solidaritat, etc. Les respostes són diverses, però cap és neutra.