El malestar vota

Analitzar el resultat de les eleccions europees està condicionat per l’òptica que emprem, europea, espanyola o catalana, però no pot amagar l’expressió d’un enorme malestar ciutadà en relació a Europa i a les polítiques que es fan. Això pot explicar l’abstenció, el càstig als governs i als partits majoritaris, l’ascens de l’extrema dreta i dels partits antieuropeus, que acompanya la puja del nacionalisme i el xovinisme, l’esmicolament del mapa representatiu, etc. D’una o altra manera s’evidencia que les polítiques d’austeritat i de retallades que governen Europa, España i Catalunya des del 2010 surten derrotades.

Els electors han llençat tres missatges als representants polítics. A nivell europeu, l’avenç de la desafecció ciutadana envers un projecte que no identifica Europa, que no genera il·lusió. L’austeritat i la manca de representativitat democràtica fomenta l’abstenció i permet l’auge de partits antieuropeus i reforça el nacionalisme i xovinisme que justifica la sobirania i l’aïllament per entomar el futur. Pel que fa a España, hi ha un toc d’atenció profund a les polítiques laborals, econòmiques i socials que PSOE i PP (i CiU la major part de vegades) han votat des del 2010. El 80% dels electors que van donar suport el 2009 a aquests partits, avui s’han reduït a menys del 50%, colpejant de mort el bipartidisme i manifestant la profunda crisi política i institucional que afecta a partits (també a organitzacions socials) i que posa de manifest la necessitat d’altres maneres de fer política, de relacionar-se amb la ciutadania, de reconèixer un major pluralisme polític i social, de demanda de transparència, de diàleg, etc. I a nivell de Catalunya la major participació a les eleccions que la mitjana europea i espanyola, tot i que inferior al 50%, s’explica en el marc del debat sobiranista i la demanda majoritària de la ciutadania al reconeixement del dret a decidir, constatant la necessitat d’una resposta democràtica, avalada per la ciutadania, en relació a la profunditat de la crisi institucional i l’esgotament de l’actual model constitucional.

Tres missatges que acompanyen l’evidència de la feblesa de les forces progressistes per liderar un projecte global de canvi del model de construcció europea i de les seves polítiques. El càstig als partits de govern, potser amb l’excepció italiana, no s’acompanya d’una perspectiva d’alternativa creïble de govern de progrés. S’obre pas la necessitat d’un procés de confluència política, de propostes i noves formes de relacionar-se amb la ciutadania, en l’espai polític de l’esquerra.  

Cal introduir ja un canvi de rumb en les polítiques de governança econòmica i de major democràcia. La primera prova la tindrem en l’elecció de la nova Comissió, i del seu President, que ha de dirigir les polítiques dels propers 5 anys. S’ha d’obrir un debat obert i constructiu al Parlament Europeu que possibiliti que el ventall més ampli possible de partits europeistes que hi participen, concretin un canvi de política que recuperi l’única Europa que genera il·lusió i complicitat: l’Europa social, la d’un model de drets socials i laborals i llibertats democràtiques per a 500 milions d’europeus.

Els resultats legitimen la futura Comissió a fer aquest canvi de rumb. Per això hem de seguir pressionant per l’aprovació d’un Pla d’inversions pel creixement, l’ocupació i la cohesió social, una alternativa a les polítiques d’austeritat que només han servit per fer augmentar les desigualtats, la pobresa i l’atur, per privatitzar serveis públics i retallar drets, salaris, pensions i prestacions socials. La demanda de la CES de dedicar un 2% addicional del PIB europeu a aquest pla durant 10 anys permetria crear 11 milions de llocs de treball. Un pla que impulsi l’energia, la xarxa i les infraestructures de transport, l’educació, la formació i la recerca, les infraestructures i habitatges per a gent gran, la gestió sostenible de l’aigua, etc. Els recursos necessaris es poden obtenir d’una major eficiència fiscal, lluitant contra els paradisos fiscals i amb una imposició específica i europea sobre les transaccions especulatives i les grans fortunes. Es possible fer-ho. Dependrà de la voluntat política dels governs europeus i del paper que jugui el nou Parlament que, tot i tenir competències limitades, té capacitat per fer política i tenir iniciativa. Aquest pla ha de ser referent per les forces de progrés a Europa. Pot ser l’eina més poderosa per combatre, amb fets i no només amb paraules, les tendències ultraconservadores, antieuropees i neofeixistes que han aflorat amb força en aquestes eleccions europees. 

‘el malestar vota i el futur es construeix …. una nit de lluna plena, Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández’