Una rebaixa fiscal a pagar

El Consell de Ministres del divendres 20 de juny va aprovar l’Avantprojecte de llei que introdueix canvis en l’IRPF i l’impost de societats, i augmenta la tributació de les indemnitzacions per acomiadament. Malgrat els anuncis previs del Govern no som davant d’una reforma del sistema fiscal, ja que no canvia l’estructura tributària ni el fons de tot el sistema, sinó que es fa un retoc en la imposició directa, modificant tipus i deduccions. No és la reforma que necessitem del sistema fiscal. De fet, l’empitjora, ja que el fa més insuficient en la recaptació, i el fa més regressiu. El Govern, de manera oportunista, presenta la reforma com a favorable a la ciutadania i les empreses, diu que es pagarà menys per IRPF i per societats, però no diu que el que deixa d’ingressar hisenda s’haurà de retallar d’algun lloc. A més, la distribució de les rebaixes fiscals finals no és progressiva: en el cas de l’IRPF beneficiarà més les rendes més altes i discriminarà, així, les rendes mitjanes del sistema. El resultat final serà una caiguda en els ingressos d’uns 9.000 M€ i per al 2016 l’ingrés públic es preveu que sigui un 39% del PIB, 8 punts menys que la mitjana europea. Per tant, ens trobem davant d’unes mesures que faran el sistema fiscal menys equitatiu i més injust. Això ho pagarem amb menys drets i serveis, més injustícia i més desigualtat. Avui necessitàvem una reforma que garantís la suficiència d’ingressos per dotar les administracions públiques de recursos per impulsar el creixement econòmic i protegir les persones, en especial per ajudar les desocupades, sobretot les que tenen més dificultats per trobar feina i que estan excloses dels sistemes de protecció social.

Una de les mesures més injustes de la proposta del Govern és la tributació de les indemnitzacions per acomiadament. Fins ara n’estaven exemptes les indemnitzacions per la seva quantia legal: en cas d’acomiadament improcedent, 45 dies de salari per any treballat amb un límit de 12 mesos per període treballat abans del 12 de febrer del 2012 o 33 dies amb un límit de 24 mesos a partir d’aquella data, i en cas d’acomiadament procedent, indemnització de 20 dies per any treballat amb un límit de 12 mensualitats. Per sobre d’aquesta quantitat es tributa com a renda irregular (el 40% exempt i la resta tributa a tipus general). Ara, amb l’obligació de tributar per les indemnitzacions es dóna un nou cop als treballadors que perden l’ocupació i, a més, pot generar major conflictivitat en els processos d’extinció contractual i de negociació de la indemnització. Les persones que han perdut la feina han vist els drets i la protecció per desocupació retallats 8 vegades en els darrers anys: s’ha facilitat, reduint els requisits, l’acomiadament objectiu; s’ha reduït la indemnització per acomiadament (s’amplia l’accés a l’acomiadament de 20 dies per any i màxim 12 mensualitats i l’improcedent es redueix a 33 dies amb màxim 24 mensualitats); s’ha reduït la quantia de la prestació contributiva d’atur (que ha passat del 60% al 50% de la base reguladora de la prestació a partir del setè mes); s’ha endarrerit l’edat d’accés al subsidi de desocupació (dels 52 als 55); s’ha reduït el temps per percebre subsidi d’atur als majors de 55 anys (abans era fins a l’edat ordinària de jubilació, als 65 anys, i ara es fins a la primera edat de jubilació, a partir dels 61); s’ha reduït la cotització associada al subsidi d’atur de majors de 55 anys (abans cotitzaven el 125% de la base mínima i ara ho fan només per la mínima); es computen els ingressos de tota la unitat familiar per determinar l’accés al subsidi (abans es calculava sobre els ingressos propis), i, ara, s’intenta endurir la tributació sobre la indemnització. Amb això el Govern segueix augmentant la pressió per a la baixada dels costos laborals com a via exclusiva per augmentar la competitivitat, ja que empitjorant les condicions de les persones en situació de desocupació es pressionen a la baixa les condicions laborals per accedir a la feina.

Pocs dies després de conèixer aquestes mesures fiscals (que comporten una previsió de menors ingressos públics per a l’any vinent), s’ha fet pública la rebaixa del sostre de despesa de l’Estat per al 2015 en un 3,2%. Amb això es confirma la tendència a mantenir les polítiques de retallades del sector públic. Aquest serà cada cop més petit i, per tant, amb menys cobertura i qualitat dels serveis públics. Els poders públics tindran menor capacitat per intervenir en l’economia, per fer de contrapès dels poders econòmics, per impulsar una economia dinàmica i competitiva que impulsi el creixement i el desenvolupament. Seguirem allunyant-nos dels països europeus més avançats, que disposen de sectors públics potents i ben gestionats.

Avui no és la baixada d’impostos directes el que es necessita, sinó prioritzar i augmentar la despesa pública per millorar les possibilitats d’ocupació i crear una renda garantida de ciutadania que garanteixi la protecció i reactivi la demanda. Cal millorar el poder de compra dels salaris, fent-los partícips dels augments de productivitat que s’estan produint i rebaixant els marges d’intermediació bancària en el finançament de les famílies i les pimes, que estan pagant un sobrecost comparat amb els països de l’Europa central. Són possibles altres polítiques econòmiques i avui ens calen aquelles que estimulin la demanda interna.