Tot i que les dades de l’atur registrat mostren una lleugera disminució durant el mes de juny (unes 22.000 persones) es constata que l’atur, amb una insuportable taxa d’atur a Catalunya, propera al 23%, és el principal problema econòmic i social del país. La poca ocupació que es crea és precària, temporal i a temps parcial. Bona part de l’ocupació a temps complet se substitueix per contractes a temps parcial i, per tant, no s’està creant ocupació neta, ja que un lloc de treball és ocupat per més d’una persona. Mentrestant, augmenta la pobresa (més del 40% de les persones aturades no cobren cap prestació) i també la pobresa laboral, que fa que prop del 17% dels treballadors i treballadores, tot i tenir feina, disposin d’una renda per sota del llindar de la pobresa.
Però davant d’aquesta realitat ens trobem amb declaracions de membres del Govern i d’organitzacions empresarials, representants dels poders públics i econòmics, que voregen el cinisme i la hipocresia. El menyspreu dels poders respecte dels milers de persones que volen treballar i no poden va paral·lel a la hipocresia amb què apliquen unes polítiques –retallades en serveis públics i en la protecció social, destrucció de drets laborals i sindicals– que saben que no reactivaran l’economia ni crearan ocupació de qualitat, sinó que només serviran per fer créixer la desigualtat i la pobresa i afavorir una societat més precària, més individualitzada i més mercantilitzada. Així s’explica que el president de la CEOE, es befi de les “amas de casa” –afegint-hi, en un exercici de pretesa correcció política, els “amos de casa”. O que la ministra Báñez o el conseller Puig aprovin la transferència de recursos públics a agències privades de col·locació mentre mantenen sota mínims els serveis públics d’ocupació. O que el conseller Puig proposi retirar la prestació a qui no accepti dues ofertes de treball.
Quan el president de la CEOE, de manera cínica i menyspreadora, insinua que hi ha un milió d’”amas y amos de casa” apuntats a les oficines d’ocupació per poder cobrar el subsidi, mostra la ignorància o la manipulació respecte de les característiques de l’atur en general, i del femení en particular. Avui les dones al mercat de treball encara mantenen situacions de discriminació, tant pel que fa a la taxa d’activitat (uns 10 punts menys que els homes) com als salaris (amb salaris mitjans un 30% inferiors segons l’INE). La menor participació de la dona en el mercat de treball, i la més alta discontinuïtat, genera una protecció inferior per atur en les dones (segons l’EPA del 1r trimestre del 2014, només 1 de cada 5 dones té accés a alguna prestació per desocupació). El Sr. Rosell hauria de saber que el desmantellament dels serveis públics en general i de l’atenció a la dependència, la sanitat i l’educació destrueix molts llocs de treball que facilitaven la participació de la dona en el mercat de treball i, a més, aboca en molts casos a haver d’assumir la cura de grans i petits per manca de cobertura pública de serveis. La ideologia que sustenta les paraules d’en Rosell és la mateixa que ara pretén negar el dret a decidir a les dones sobre el seu propi cos i la maternitat.
Tant el Ministerio de Empleo com la Conselleria d’Empresa i Ocupació han incrementat els recursos per finançar les agències de col·locació. Mentre retallen les partides per modernitzar els serveis públics d’ocupació i no se’ls dota de les plantilles suficients, es confia a les agències privades el servei públic d’ocupació, la intermediació entre oferta i demanda de treball, i s’assigna una quantitat econòmica (entre 725 € i 1.600 €) per cada persona que es col·loqui. Les persones poden acabar-se convertint en mercaderies i es posa en risc la garantia d’equitat en l’accés de les que tinguin pitjors currículums i de les ofertes de feina menys atractives. Aquesta mesura pot acabar convertint els poders públics en mers col·laboradors de la iniciativa privada, la qual, a més, orienta la seva actuació vers la precarització del mercat de treball. Potser això explica el perquè de les declaracions del conseller Puig, quan amenaça les persones aturades a perdre la prestació d’atur si renuncien a dues ofertes de feina. Més enllà de la poca sensibilitat social de les declaracions, queda clar que la posició del Govern és la de reforçar la tendència a la major precarització del treball. Afeblint les escasses proteccions de les persones que estan a l’atur, que són avui les més vulnerables, s’està afavorint la pressió a la baixa de les condicions de treball de les possibles ofertes de treball disponibles. És tot un exercici de cinisme i hipocresia: primer s’ajuda a la destrucció de l’activitat productiva i de l’ocupació; després s’afebleix la protecció social de les persones sense feina i sense ingressos (baixar indemnitzacions, dificultar la prestació i la RMI, etc.,); a continuació es trenca el dret a la negociació col•lectiva, reforçant la capacitat dels empresaris per inaplicar el conveni i baixar les condicions de treball i afeblint la capacitat d’actuar dels sindicats, i ara s’obliga les persones en situació d’atur a acceptar qualsevol oferta de feina, consolidant així un mercat de treball cada cop més precari i fragmentat.
El cinisme i la hipocresia tenen un límit. Cal posar-lo urgint a trencar la lògica de les polítiques que ens porten al desastre social. La crisi econòmica, social i política en què estem immersos no és una catàstrofe natural, és el producte d’unes polítiques, d’unes mesures i accions de govern que no només cal denunciar sinó que cal canviar.
El blog d'en Joan Carles Gallego 
Deixa un comentari