Contes d’estiu i comptes de tardor

Els contes d’estiu són fresquets, ni que sigui per compensar la calor que de ben segur passarem. Acostumen a ser contes de ficció, amb històries de vida, lleugers o pesants, d’il·lusió i màgia, a vegades incerta i poc materialitzable, o plens de gàngsters, lladres i corruptes. Ens parlen de móns idíl·lics o d’un món malalt, injust i destraler que, mentre ens distreu, ens desperta la vena crítica i justiciera. Omplim, doncs, de contes aquests dies de calor, ja que acabat l’estiu arribarà la tardor per passar comptes als contes de l’estiu. Tot i que els contes ja són aquí fa dies, amb les màgiques i il·lusionades històries que ens parlen d’una recuperació econòmica, els anuncis a so de bombo i platerets de les xifres de l’atur baixant i les novel·les negres que ens parlen de sobrecostos d’infraestructures, de frau fiscal o d’amiguisme i clientelisme en negocis públics i privats.
Són aquests contes reals que tindran una tardor de comptes. Per això cal que el conte ens digui que la recuperació econòmica, que certament s’apunta, és enormement feble i incerta. Perquè se sustenta en l’exportació, que depèn d’un context internacional complex que no controlem, que s’ha aprofitat d’una forta caiguda dels costos laborals (via salaris i destrucció d’ocupació), però no ha incorporat innovació o qualitat, que és el que dóna solidesa de futur. La recuperació és feble, perquè la demanda interna del país està sota mínims, afectada per uns comptes públics que segueixen preocupats per la consolidació fiscal, mantenint vives les retallades i baixes les inversions, i per un consum privat que no s’enlaira, presoner de l’atur, la caiguda de la protecció social, els baixos salaris i la precarietat, la congelació de pensions, a més de l’escassa circulació del crèdit a famílies i a empreses que condiciona el consum i la inversió.

El mateix que passa amb el conte de l’atur quan els governs es vanten de la caiguda de la taxa d’atur. Però els comptes reals donen xifres més crues: hi ha menys persones en situació d‘atur que fa un any, però també hi ha menys població activa, perquè molts, farts de no trobar feina marxen del país a buscar-la fora o deixen de cercar-la activament. Tampoc ens diuen que molts dels que són a l’atur fa més d’un any (més del 50%), de dos anys (més del 34%) o de tres anys (més del 23%) que busquen feina o ja no tenen cap protecció ni subsidi (més d’un 40%) i, per tant, són ja en l’exclusió social. El conte parla d’atur, però no vol parlar d’ocupació, que avui és més precària, temporal i a temps parcial. Avui tenir feina no garanteix no estar en situació de pobresa.

De tots els contes, el de les mil i una reformes, les fetes i les per fer, és el que utilitzen, dia si i dia també, per demanar-nos confiança per arribar a l’epíleg d’un futur màgic on viure amb il·lusió. Molts contes, però pocs comptes. La reforma laboral, l’hem de confrontar i revertir, en el dia a dia a les empreses i sectors i hem de denunciar i lluitar contra la precarietat del treball i l’atac als drets laborals i sindicals. La reforma fiscal segueix sense arribar, el que ha fet el Govern és obrir el camí a la desfiscalització quan necessitem més ingressos per garantir-ne la suficiència des de la progressivitat, l’equitat, la justícia, la transparència i la lluita contra el frau. Hem d’exigir l’aprovació de la renda garantida de ciutadania per aconseguir que no hi hagi ningú que estigui per sota d’uns mínims de subsistència. Hem de posar fi a les retallades i defensar l’educació, la sanitat, l’atenció social i la dependència, per evitar que es mercantilitzin els drets de ciutadania i creixi la desigualtat.

Dels mil contes que cal llegir, algun pot ajudar a fer que surtin els comptes reals, també amb il·lusió i màgia. Potser s’està escrivint a diverses mans, socials i polítiques. Velles mans, que de fa temps construeixen històries, i de noves, que també n’escriuen. Contes per canviar polítiques, aprofundir en la democràcia, fer de la igualtat i la justícia l’objecte del servei públic i incorporar la transparència i el rendiment de comptes. Un horitzó que faci, també, del treball, un espai de drets, participació i democràcia, que superi la precarietat, que faci avançar la igualtat. Un futur on la riquesa creixi, de forma sostenible i ètica i es redistribueixi en benestar i progrés social i personal.