Entre la regeneració política i l’emergència social

Aquest agost cap ni un dels problemes socials que travessen la realitat del país ha centrat l’atenció informativa i em temo que tampoc l’acció política dels governants. Correm el perill d’instal·lar-nos en debats superestructurals, sobre formes de govern i processos de participació, que sens dubte són importants, però deixem de banda les respostes estructurals sobre la redistribució de riquesa i la qualitat de vida. Per tant si no relacionem una cosa amb l’altra contribuïm a buidar de contingut el paper que la política ha de jugar com a transformadora de la realitat, en un o altre sentit, en una o altra direcció, però amb incidència en les formes de viure, de relacionar-nos i de produir en societat. És necessari fer un esforç per reconèixer quins són els problemes socials que reclamen respostes polítiques adequades.

Deia que pobresa, desigualtat i precarietat són els eixos que emmarquen avui la realitat social. Cal, doncs, establir una acció política que transformi les bases materials, econòmiques, jurídiques, culturals, que els sustenten. Avui sabem que, malgrat que hi ha algunes dades que apunten signes de recuperació econòmica (feble i incerta), la crisi no ha acabat, com evidencien les xifres d’atur (més de 770.000 persones aturades el 2n trimestre) i pobresa (més de 233.000 llars amb tots els integrants desocupats i més de 91.000 llars sense perceptors d’ingressos). Sabem que el mercat de treball cada cop és més precari (amb un creixement de les taxes de treball a temps parcial, que ja supera el 16%, i temporal, per sobre del 18%). Aquesta realitat s’explica per unes polítiques concretes, decidides i executades basant-se en uns interessos socials determinats, no per la inevitabilitat d’una situació “sobrenatural”. Així, la política d’austeritat sense estímuls al creixement i la restricció creditícia són a la base de la destrucció de l’activitat productiva instal·lada i el desmuntatge dels serveis públics propis de l’estat del benestar, el que ha generat el consegüent creixement de la desocupació, que ha comportat empobriment i desprotecció. Les opcions sobre les quals s’han dictaminat determinades reformes estructurals són les que fan créixer la desigualtat i generen precarietat, laboral i social. Per això s’instauren taxes judicials, es facilita la inaplicació dels convenis, es promou el treball a temps parcial o l’autoocupació i es desmunta un marc de drets socials i de cobertura universal i de qualitat de serveis públics.

Hem de parlar de corrupció i transparència i de regeneració democràtica. Però no pot ser un debat abstracte, sinó que s’ha d’evidenciar que se sustenta en unes propostes polítiques d’un model de societat que dóna resposta als problemes socials reals. Si volem un país per viure i treballar amb drets, hem de parlar de com remoure els obstacles que avui ho impedeixen. En aquest camí, eradicar la corrupció i garantir la transparència, regenerar les institucions democràtiques i la vida política, poder exercir el dret a decidir per part de la ciutadania són passes necessàries. Però han d’anar acompanyades de propostes en fiscalitat i redistribució, de creació d’ocupació i de la seva qualitat, de provisió i qualitat dels serveis públics, de protecció social, entre d’altres qüestions. Potser titulant aquest article “pa, treball i llibertat” hagués establert amb major claredat el fil conductor entre democràcia, recuperació econòmica i desenvolupament social que crec que han d’impregnar els debats polítics i socials d’aquesta tardor.