L’acció útil

Immersos com estem en l’explicació omnipresent, aquí i allà, de la “inevitabilitat” de les polítiques regressives que rematen drets i creen impotències, val la pena destapar, compartir i conrear, les informacions d’accions i actes que generen drets i que mostren que allò col·lectiu i  organitzat té força de transformació. Potser queda pompós aquest paràgraf descriptor, però és fet a posta per posar en valor la feina feta en  quotidianament pel sindicat. Fa massa temps que quan parlem de les organitzacions ens referim, sense més, a l’estructura institucional que les projecta, referint-nos al context general, i oblidem el dia a dia d’unes pràctiques concretes que són les que, d’una o altra manera, més tard o més d’hora, remouen obstacles i van avançant camí. Avui, l’hegemonia ideològica, cultural i política dels poders econòmics dibuixa un context de correlació de forces desfavorable als interessos dels treballadors. És aquí on les organitzacions sindicals, qüestionades i limitades en les seves funcions pels poders i les contrareformes laborals imposades, poden ser imputades, amb facilitat i des del simplisme, de la incapacitat de fer front a aquesta hegemonia i no trencar-la, però això no canvia la correlació. Per això és important insistir en la utilitat de l’acció col·lectiva i de l‘organització. Si es frenen atacs i es van aconseguint avenços i els posem en valor, podem trencar la lògica de la resignació i podem obrir la via de la utilitat. Ser més i estar més organitzats, tenir objectius clars, creïbles, compartits i comuns, actuar units i en majoria, et fa ser més útil. I si ets més útil pots sumar i seguir organitzant i ser més fort per ser més útil encara.

Aquestes són reflexions generades al voltant de tres noticies: la rectificació del Govern de la negativa a la jubilació anticipada als 61 anys a qui, reunint els requisits, havia subscrit un conveni especial; la sentència del Jutjat de Sabadell favorable als interessos del treballadors que desestima la demanda de l’empresa Panrico que denunciava els comitès d’empresa i de vaga, les seccions sindicals i el sindicat de vaga abusiva i il·legal; i el reconeixement de l’empresa Repsol de fomentar la diversitat i conciliar treball i vida personal. Tres notícies diferents, que tenen en comú efectes concrets sobre persones i l’acció organitzada del sindicalisme en la seva consecució.

La pressió conjunta de les persones afectades i l’acció del sindicat ha forçat el Govern a rectificar la mesura injusta que afectava més de 35.000 persones a les que es negava la jubilació als 61 anys tot i haver subscrit (i pagat) un conveni especial amb la Seguretat Social. Amb les persones organitzant-se i havent començat a presentar demandes individuals des dels serveis jurídics sindicals s’ha exercit una pressió que ha donat fruits. Però la rectificació no arregla tots els problemes que ha creat el decret del Govern, ja que conté altres mesures irracionals i injustes que penalitzen les persones grans que estan a l’atur, i caldrà que seguim batallant.

La vaga de Panrico va ser qüestionada per l’empresa, que va denunciar davant els tribunals els comitès d’empresa i de vaga i les organitzacions sindicals, i va demanar 5 milions d’euros en concepte de danys i prejudicis. La defensa jurídica del sindicat ha aconseguit que la sentència decideixi a favor dels treballadors i declari de manera rotunda que la vaga va ser totalment legal, contradient tots els arguments presentats per l’empresa. La sentència reconeix també l’incompliment per part de l’empresa de les condicions pactades en el conveni col·lectiu i que la vaga va ser convocada per exigir el compliment de les condicions salarials pactades i les garanties d’ocupació previstes en el conveni. La sentència considera que l’empresa ha vulnerat el dret fonamental de vaga. Una sentència positiva que no acaba el conflicte, però dóna més força en la defensa dels drets dels treballadors.

El reconeixement als avenços de Repsol en matèria de foment de la diversitat i conciliació no es poden valorar en exclusiva en clau d’acció graciable de l’empresa o dels seus gestors, ja que darrere de les diferents mesures s’ha produït un procés de negociació col·lectiva en el qual les propostes i iniciatives de les seccions sindicals han jugat un paper a l’hora de definir el marc actual de les relacions laborals. L’organització dels treballadors en sindicats ha fet possible construir propostes en matèries d’igualtat, diversitat, conciliació, teletreball, participació, salut, formació, estabilitat, etc., a partir del reconeixement dels problemes i interessos comuns. La pràctica sindical s’ha traduït en utilitat quan ha disposat de la força organitzada per incorporar les propostes a través de l’acció i la negociació de les condicions laborals. Per això cal que quan determinats fòrums distingeixin bones pràctiques laborals a les empreses reconeguin que són possibles gràcies al paper i la funció de l’organització dels treballadors.

Segur que trobem altres notícies que ens parlen de la utilitat de l’acció col·lectiva. Potser imbuïts en el tsunami d’unes polítiques regressives de retallades de drets i de la sobreinformació superestructural, estem conformant-nos les ments a la resignació o a l’impossible. Hem de reivindicar, reivindicar-nos, en la utilitat de l’organització i l’acció, de la proposta i la negociació. Dia a dia, actuant, hem d’anar fent possible l’impossible. Perquè si som útils en allò que és concret serem també necessaris en el combat general on hem de fer front a les retallades de drets laborals i socials, construint propostes, exercint pressió, exigint negociació i forçant acords per aturar-les i revertir-les.