Decidim-ho tot i responguem el dia a dia

La centralitat informativa d’aquests dies gira de manera gairebé exclusiva al voltant del debat territorial i nacional. La successió d’esdeveniments, Diada de l’11 de Setembre, debat de política general al Parlament de Catalunya, referèndum d’Escòcia i aprovació de la llei de consultes, relacionats amb l’evolució i la resolució que ha de tenir el conflicte institucional obert al país, ho han posat de manifest. Hi ha un ampli consens social i polític, evidenciat en els massius processos de mobilització, tant centrals com descentralitzats, i en les diferents votacions al Parlament, que l’actual conflicte polític només pot tenir solució política i que aquesta passa pel fet que la ciutadania pugui decidir quin és el model de futur que vol per al país. Un conflicte de fons, certament, històricament i políticament determinat, amb bases econòmiques, socials i culturals, que l’expliquen i l’alimenten. Un conflicte inscrit en les limitacions de la relació Catalunya-España i l’esgotament d’un model constitucional, i que s’agreuja amb l’eclosió de les polítiques autoritàries i recentralitzadores del Govern central. Per això la concatenació de dates, 11, 15, 18 i 19 de setembre, omplen l’anàlisi d’allò que té a veure amb la resolució política i democràtica del conflicte.

Però crec que hem d’alertar que aquest debat no es pot aïllar d’una realitat social que està en situació d’emergència. L’alt nivell d’atur i la seva prolongació en el temps, fan que hi hagi moltes persones que estan sent abocades a l’exclusió social. L’empitjorament de les condicions laborals i de vida de bona part de la població genera un important augment de la desigualtat. L’enorme desregulació que s’instal·la en el mercat de treball, el desmuntatge i la privatització de la prestació de serveis públics, està individualitzant i mercantilitzant les relacions socials. Un panorama que genera una greu crisi social i un fort malestar davant d’unes polítiques públiques que creen aquesta situació. Al mateix temps, es constata l’opacitat de la gestió pública, la malversació de fons públics i l’aparició de nombrosos casos de corrupció, que completen un marc on s’assenta el descrèdit de les institucions i la greu crisi política i institucional. Per això cal insistir que el debat nacional no pot separar-se del debat social, que emmarca també l’actual conflicte polític. Cal respostes concretes als problemes concrets de la ciutadania, dels treballadors i treballadores.

Molts dels problemes actuals despassen el marc estricte del debat nacional. Catalunya viu en un món global governat per l’hegemonia del capital financer i la ideologia neoliberal i hem d’incidir en aquest món si volem canviar les coses. Són les polítiques d’austeritat marcades per la troica les que avui imposen una consolidació fiscal que hem de combatre. És una Comissió Europea que, al marge de tot control democràtic, està negociant un tractat de lliure comerç i inversions UE-USA (TTIP), que pot acabar de sentenciar el model social europeu. Crec que val la pena que ho tinguem present, no sigui que emmirallats per un conflicte real, el nacional, deixem de banda les polítiques de fons que han d’ajudar a canviar la situació que avui afecta negativament les persones.

El que ha passat a Escòcia el passat dia 18 ha estat rellevant per a Catalunya i el futur, de la mateixa manera que ens afecta el que passa a Ucraïna, a l’Iraq, a Suècia o al Brasil, que incideixen també, negativament, en la incerta i feble recuperació econòmica. La valoració positiva de l’aprovació de la Llei de consultes no pot quedar-se en l’anàlisi utilitarista relatiu a la votació del 9-N, ja que el que és més rellevant és que disposem d’un instrument per exercir el dret a decidir sobre tot allò que afecti la vida social, política, econòmica, aprofundint així en mecanismes de democràcia participativa. El debat de política general va evidenciar la prioritat central del Govern i la seva voluntat d’acció política per garantir que el 9-N es votarà, però ha quedat l’interrogant de qui i com governarà el dia a dia de la protecció social (la renda garantida de ciutadania) de les persones sense cap ingrés, la desobediència a la llei Wert o la resposta a les llistes d’espera hospitalàries, entre d’altres qüestions.

No podem parcel·lar els debats més enllà de l’imprescindible. Però el debat nacional no es pot fer amagant, ni al marge, del debat social. Cal fer-lo en paral·lel. Entre d’altres qüestions perquè estan interrelacionats. Quan s’analitzen les dades del referèndum d’Escòcia, molts comentaris ens parlen que el debat en relació amb la independència es va fer també en clau de defensa d’un model social amenaçat per les retallades que tenien a veure amb les polítiques del govern conservador i, per això mateix, quan se segmenten els resultats per edats, composició sociològica, gènere, posició político-ideològica, trobem explicacions complexes i creuades de la realitat. És a aquesta complexitat a la qual la política ha de donar resposta. Per això cal reclamar al Govern que, alhora que gestiona el mandat del Parlament en relació amb la solució al conflicte nacional, ha de garantir les respostes a la greu crisi social que estem vivint (els pressupostos del 2015 en són el primer repte). Però també hem de començar a relacionar el debat nacional, que no es pot negar ni amenaçar ni obviar, amb la necessitat de solucionar els dèficits en la construcció política europea i la manca d’una globalització amb regles, per reformular un model de govern democràtic que doni resposta a les necessitats i demandes reals de la ciutadania i eviti la dissolució dels vincles socials en un món d’interdependències.