Reindustrialització, ocupació i igualtat

La destrucció de l’ocupació, de la capacitat productiva instal·lada i l’empitjorament de les condicions de treball i de vida, amb l’augment de la pobresa i la desigualtat, és el resultat de la gestió política de la fallida del sistema financer de la segona meitat del 2007. Les dades són clares: a Catalunya la població ocupada ha passat de 3.492.000 persones el 4t trimestre del 2008 a 2.998.000 el mateix trimestre del 2013, i la població aturada en el mateix període, de 465.000 (273.000 homes i 192.000 dones) a 839.000 (453.000 homes i 386.000 dones), en taxa d’atur es passa de l’11,75% (el 2n trimestre del 2007 era de 6,05%) al 21,87%. Entre el 2007 i el 2013 han desaparegut el 22,25% d’empreses del sector industrial, el 13,85% del sector de la construcció i l’1,44% del sector serveis; en total ha estat una disminució del 4,95% d’empreses. Uns anys en què la renda mitjana anual de les llars ha passat de 28.450 € el 2008 a 25.787 € el 2012, i la despesa mitjana anual de les llars ha passat de 34.511 € el 2008 a 29.960 € el 2012, situant la taxa de risc de pobresa l’any 2012 en el 27,1% (després de transferències socials quedaria en el 20,1%), 4 punts per sobre del 2008. Aquesta realitat és el fruit d’unes polítiques determinades, que han imposat mesures de desregulació, afebliment de controls i eliminació de drets (amb les contrareformes laborals i altres) i liberalització i privatització de serveis (amb la consolidació fiscal). Són les polítiques neoliberals dominants a Europa, Espanya i Catalunya, que se sustenten en la confiança cega en el lliure mercat i en què la fixació del preu pel mercat assigna eficientment els recursos i, per tant, garanteix el funcionament de l’economia i la recuperació. És la lògica del “no cal fer res” o “no hi ha res a fer” que justifica el desmuntatge d’un model social en què les regles, els controls i els drets volen garantir els equilibris econòmics i socials.

Per transformar aquesta realitat hem de canviar aquestes polítiques i situar-nos en la lògica del “tot per fer” i “tot és possible”. Avui veiem que alguns indicadors macroeconòmics mostren una lenta (incerta i feble) sortida de la fase profunda de la recessió. Però la gent segueix instal·lada en la crisi. I mantenim els desequilibris de l’estructura econòmica que teníem. Per sortir de la crisi hem de consolidar la feble recuperació que s’apunta, fer que arribi a la gent, posar punt i final a la pobresa i la desigualtat, recuperar drets i llibertats. Per això els grans objectius avui són: absorbir els centenars de milers de treballadors i treballadores en situació d’atur generant ocupació de qualitat així com resoldre la pobresa i les desigualtats socials. Però això no ho podem fer només amb polítiques redistributives, necessitem també polítiques que incideixin en l’estructura productiva, en els processos de creació de riquesa i ocupació.

És necessari un compromís dels governs, dels pressupostos, amb l’establiment d’una renda garantida de ciutadania, la creació de plans d’ocupació per a les persones joves i per a les majors de 45 anys en situació d’atur de llarga durada, la millora de la formació i les qualificacions, entre d’altres. Un compromís també amb el salari mínim i la millora del poder adquisitiu dels salaris i del paper de la negociació col·lectiva. Un sector públic motor de reactivació creant ocupació pública i proveint béns i serveis de qualitat. Tot això s’ha d’acompanyar d’una reforma fiscal potent i integral que doti de suficiència el pressupost públic. Aquestes mesures, sens dubte, augmentaran la demanda interna, privada i pública (necessària quan la demanda exterior és plena d’incerteses) i ajudaran a consolidar la recuperació.

Però necessitem també polítiques que actuïn sobre l’estructura productiva, sobre la forma com es crea la riquesa, per evitar que les desigualtats i els desequilibris es reprodueixin. El preu de mercat com a únic mecanisme d’assignació eficient de recursos no funciona si no compta amb un paper actiu de l’Estat en l’activitat econòmica, que restableixi equilibris i eviti injustícies, orienti finalitats i promogui estratègies. Per això cal insistir en la importància de comprometre polítiques orientades al canvi de model productiu. Tot i haver disminuït el pes aquests anys a Catalunya, la indústria en sentit estricte representa el 18%, però si agafem les activitats integrades en el perímetre de la indústria arriba al 50% de l’economia catalana. La indústria amb els serveis que té associats és la branca productiva on s’obtenen majors increments de productivitat. La indústria és el nucli a partir del qual es comencen a generar nous processos i activitats econòmiques. Per això hem de reclamar polítiques industrials actives, que superin el vell dogma que “la millor política industrial és la que no existeix”, i que orientin i apuntin canvis en l’estructura productiva. 

Per això cal exigir al Govern un compromís per a la reindustrialització, que cal abordar amb una visió integral. Cal actuar en diferents plans. Dimensió empresarial, promovent la cooperació, mancomunació i altres iniciatives que dotin de futur els projectes empresarials. Energia, que incideixi en l’estalvi i l’eficiència energètica i en la generació i la distribució, amb una aposta per l’autosuficiència. Fer de la R+D+i, juntament amb la formació i la qualificació, la base de la innovació en processos i productes. Dotar d’infraestructures que millorin el posicionament de les indústries, les seves capacitats, la sostenibilitat. Finançament, creant un instrument financer públic que faciliti l’accés del crèdit per a les inversions productives. Polítiques laborals, que reforcin el paper de la negociació col·lectiva, l’estabilitat laboral i la qualitat de l’ocupació, factor clau per dotar de major productivitat les empreses.

Deixar al mercat lliure la resposta a les necessitats socials i fer que l’Estat sigui el darrer mur de contenció del malestar social, a més d’allunyar l’assoliment de la plena ocupació, consolidarà la pobresa i la desigualtat. Per això calen altres polítiques, redistributives, que ataquin la pobresa i la desigualtat, i de reindustrialització, que posin les bases d’un model productiu més sostenible, més innovador, de més qualitat. Però en tot cas cal garantir el treball de qualitat, estable, saludable i igual, ja que això és la base en què s’assenta la solució, tant per incentivar i promoure processos de millora de la productivitat, com per generar entorns socials més igualitaris. Per això també necessitem fortes organitzacions sindicals que impulsin tot això.