La força del compromís ètic

La greu crisi politicoinstitucional és producte de la manca de resposta perceptible als greus problemes econòmics i socials que vivim. El conjunt de mesures aprovades pels governs, a l’Estat i Catalunya, en sintonia amb la Comissió Europea, no s’orienten a la recuperació econòmica, entesa aquesta com el procés per satisfer necessitats socials, sinó que es vol aprofitar la fallida del sistema financer per introduir contrareformes estructurals, orientades a individualitzar les relacions laborals i afeblir el sector públic, amb retallades i privatitzacions. Així s’augmenta la taxa de guanys d’empreses i es mercantilitzen els drets de ciutadania. El resultat és més pobresa, supera el 25% de la població, atur perllongat i desigualtat creixent, mentre el poder econòmic es reforça. Mentre, l’ocupació és precaritza i perd tuteles laborals, amb un 13% de treballadors pobres, sense els ingressos suficients per superar el llindar de la pobresa i, per primer cop, amb més contractes temporals i a temps parcial que contractes indefinits. En aquesta situació, a la desconfiança vers les polítiques que es fan, s’hi afegeix l’allau de notícies relacionades amb la corrupció, la malversació de fons públics i les escandaloses desigualtats socials entre una minoria privilegiada i la immensa majoria. S’ha obert una profunda bretxa entre la ciutadania i les institucions i creix l’exigència de superar un marc institucional que no respon a les demandes socials. El debat nacional de Catalunya també s’inscriu en aquest marc, creuat pel descrèdit d’un model esgotat i d’unes institucions autistes.

En aquest context general, la notícia de la llista de beneficiaris (alts càrrecs i directius, representants polítics, d’organitzacions empresarials i sindicals) de targetes de Caja Madrid per a despeses lliures de control, que l’entitat no declarava i, per tant, no tributava, esquitxa el conjunt d’institucions. Incideix en el descrèdit i la desafecció, genera un clima d’indistinció, el “tots són iguals”, i de ràbia i impotència davant d’un poder sense controls i d’unes organitzacions que no han actuat com s’espera d’elles. Davant d’això cal, primer, exigir responsabilitats individuals, que poden ser legals, ho dirà la justícia, i ètiques, que són indiscutibles. En aquest sentit, les primeres dimissions i declaracions d’organitzacions sindicals i de partits d’esquerra, posen una mica de llum i mostren també que no tothom és igual, la ràpida dimissió de Rodolfo Benito i les declaracions dels responsables dels sindicats, exigint informació detallada i comprometent mesures internes, evidencien el rebuig d’aquestes pràctiques que, a més, es consideren contràries a l’ètica de les organitzacions sindicals. En segon lloc, cal actuar sobre les pràctiques corporatives de moltes entitats i grans empreses que posen a disposició d’alts càrrecs, sobresous i privilegis fora de control i fora de tributació. Hem d’exigir al Govern una acció –legislativa, inspectora i judicial– decidida sobre totes les empreses, especialment les grans, per transparentar totes les seves actuacions i la persecució del frau i l’elusió fiscal. Fa temps s’ha denunciat que el frau fiscal arriba als 80.000 M€ i que el 75% d’aquest correspon a les grans empreses.

Més enllà d’això, les organitzacions sindicals han de fer un debat de fons en relació amb els òrgans de govern de les empreses, debatent i clarificant si cal ser-hi o no, per què i com i, en el seu cas, normar les garanties i controls a la possible participació en consells d’administració. En el nostre país la presència sindical no està regulada i és testimonial, però a Alemanya i als països nòrdics hi ha una forta presència basada en la reivindicació que els representants dels treballadors i treballadores hem de conèixer, controlar i incidir en la presa de decisions estratègiques de les grans empreses. En tot cas, s’ha de fer el debat i s’haurien de plantejar alternatives que garanteixin als representants dels treballadors i treballadores la incidència en el control i la influència en les estratègies empresarials. L’escàndol de les targetes augmenta i alimenta el desprestigi de les institucions i la política, especialment de l’esquerra, i, en el cas dels sindicats, afegeix intensitat a la campanya de descrèdit que la dreta més rància realitza fa temps. Per això mateix, sent un tema greu, cal actuar de forma ràpida i transparent, amb la major contundència, per eradicar aquestes pràctiques. Cal fer-ho, també, per defensar i protegir el paper dels sindicats de classe. Sense sindicats el retrocés en les condicions de treball, de vida i de protecció social serà imparable. Això és el que es persegueix amb la contrareforma laboral i l’atac sistemàtic al sindicalisme i als sindicalistes. Els treballadors i treballadores necessitem organitzar-nos per gestionar el conflicte social i disputar, a l’empresa i a la societat, la part de riquesa que el nostre treball crea, i millorar així les condicions de treball i de vida.

Això va quedar clar el dijous 2 d’octubre (curiosament cap mitjà de comunicació en va informar) en l’assemblea de més de 2.000 delegats i delegades de CCOO de Catalunya, on es van compartir experiències sindicals i es va reafirmar la necessitat de celebrar eleccions sindicals a les empreses per representar els companys i companyes i actuar davant dels empresaris. Aquesta és tasca dels delegats, que a més són els que s’asseuen a negociar els convenis col·lectius, elaboren propostes de salut al treball i prevenció de riscos, de plans d’igualtat, donen suport als companys… L’assemblea va mostrar la bona salut del sindicat, desmentint així la munió d’enterramorts que donen per obsoleta i caducada l’autoorganització dels treballadors per defensar els seus interessos. Al vídeo de l’acte es veu, especialment en les 5 intervencions dels delegats i delegades d’Apple Store, vetlladores d’educació especial, CELSA (metall), Ajuntament de Pineda i Bershka. Es demostra la falsedat dels arguments que diuen que la gent jove no se sindica, que només hi ha presència a les grans empreses metal·lúrgiques o que només s’ocupen de treballadors fixos. La realitat de l’acció sindical dels delegats i delegades la definien amb els valors de l’honestedat, la proximitat, la participació, la fermesa, la solidaritat, la força de caminar junts, la coordinació i la utilitat. El sindicalisme té una llarga història travessant pedregars. Seguirà caminant gràcies a aquests homes i dones i a tots aquells treballadors i treballadores que confien en el seu compromís ètic i el treball desinteressat.