Obrim els ulls i tanquem els CIE

Aquests dies la campanya #tancaremelsCIE ha mobilitzat un nombre important d’entitats i persones per obrir els ulls de l’opinió pública a la realitat d’aquests centres d’internament de persones estrangeres i pressionar per tancar-los. Són centres on s’internen persones i se les priva de llibertat només per estar en una situació administrativa irregular, sense haver comès cap delicte. És l’evidència d’una injustícia i també de la ineficàcia de la llei d’estrangeria per gestionar una situació com l’actual, de crisi de llarga durada, que augmenta les dificultats de mantenir o accedir a la regularitat administrativa de les persones immigrants. Això passa perquè la política d’immigració al nostre país parteix d’una concepció utilitarista, considera els immigrants com un recurs per gestionar i no com a persones subjectes de dret.

Els CIE apareixen en la primera llei d’estrangeria de l’any 1985 i malgrat les successives reformes de la llei dels anys 2000, 2003 i 2009 no han disposat de regulació del seu règim de funcionament, ni sobre els drets i obligacions de les persones internades, fins que el 14 març del 2014 s’aprova el reglament de funcionament i règim interior dels CIE. Aquest llarg període sense regulació normativa ha fet que a les portes d’aquests centres s’aturés el dret i perdés vigència real el reconeixement de la dignitat de l’ésser humà. No són centres penitenciaris, són establiments amb una finalitat cautelar i preventiva, que limiten la llibertat de circulació de les persones internades (amb un topall màxim de 60 dies) però que mantenen intactes tota la resta de drets. Ingressen les persones que ordena un jutge o tribunal mentre es realitzen els tràmits per poder dur a terme l’ordre d’expulsió decretada sobre elles, perquè estan en situació irregular (l’expulsió administrativa que preveu la llei d’estrangeria) o perquè se substitueix de forma íntegra o en part una pena de presó per l’expulsió (expulsió prevista en el Codi penal).

El reglament del mes de març regula el funcionament i incorpora, entre d’altres, mecanismes de transparència (accés d’entitats, identificació dels treballadors i treballadores…), la normalització en l’accés als drets reconeguts (sanitat, serveis socials…) o el règim de visites. Elements que són una millora evident en la seguretat jurídica i les garanties i els drets de les persones internades, però malauradament, el nou reglament té encara algunes importants limitacions, com la coexistència en un mateix centre d’estrangers internats per una simple falta administrativa amb els estrangers sortits de la presó i a l’espera d’expulsió. També costa d’entendre que en un estat de dret la resolució judicial de les peticions i les queixes dels interns no tinguin possibilitat de recurs posterior. Al llarg d’aquests anys els CIE han estat envoltats d’una manca de transparència fomentada per la vinculació al Ministeri de l’Interior i per la gestió policial d’aquests centres, donant peu a denúncies sobre mancances de les condicions d’allotjament, maltractaments, dificultats per investigar algunes morts ocorregudes als centres… Els CIE han estat, també, espais vedats a l’accés de les organitzacions i institucions que vetllen pels drets humans, dificultant així l’esclariment d’aquestes denúncies. No ajuda tampoc el fet que la gestió d’aquests centres recaigui en membres del cos de la policia nacional, els quals no disposen de la capacitació per a la realització d’unes funcions com és la custodia de persones retingudes per un llarg període de temps, qüestió que també han denunciat els seus representants sindicals.

El model actual del CIE és absolutament inadequat perquè atempta contra els drets humans fonamentals, perquè no es pot privar de llibertat persones que no han comès cap delicte. L’internament de les persones en situació irregular ha de ser una mesura excepcional, i els jutges haurien de tenir en compte el nivell d’arrelament social de les persones, l’entorn familiar o l’absència d’antecedents penals abans d’autoritzar l’internament i la necessitat de preveure mesures alternatives a aquest internament.  

Però el problema de fons rau en què cal canviar les polítiques immigratòries, prioritzant una visió integradora i inclusiva del fet migratori i defugint les polítiques policials centrades només en la seguretat i el control de fronteres, que comporten una criminalització de les persones immigrades, i un risc potencial de l’aparició de discursos racistes i xenòfobs. Hem de passar d’una política utilitarista centrada en el control dels fluxos migratoris a una política que graviti sobre els drets de ciutadania. Mentrestant cal adoptar mesures de flexibilització dels requisits de renovació de les autoritzacions o d’accés a la regularitat, ja que la greu situació de crisi i les elevades taxes d’atur actuals dificulten l’accés a la regularitat i incrementen la irregularitat sobrevinguda i provoca que moltes persones acabin internades en un CIE i siguin expulsades.

Necessitem una política migratòria comuna a Europa, que es basi en el dret a un treball digne, en el principi de no-discriminació i en la lluita contra la xenofòbia i el racisme per acollir en condicions aquelles persones que vulguin viure i treballar a la Unió Europea. Milers de persones fugen de la situació d’inseguretat i manca d’oportunitats en els seus països d’origen i no pot ser que Europa sigui una fortalesa policial inexpugnable, ja que això està provocant milers de morts a les costes del Mediterrani i priva de llibertat les persones per no tenir documentació.