Corrupció o bon govern

El panorama polític i institucional del país s’ha anegat de l’allau informatiu de casos de corrupció acumulats que aclaparen i generen una sensació d’inseguretat i desprotecció ciutadana i la convicció que les arrels de la corrupció són profundes i instal·lades en el sistema. El president Rajoy, conscient de l’ampli malestar social, ha demanat disculpes en una intervenció davant el Senat, intentant exculpar-se, ell i el seu Govern, d’unes responsabilitats que vol acotar a l’esfera particular de les persones imputades, parlant-nos de l’excés de cobdícia i de la indignitat i l’abús de confiança de les persones corruptes. El cas Millet o l’affaire Pujol han tingut tractaments similars, ja que més enllà del reconeixement de l’impacte emocional que ha generat el darrer, i el relat construït en tots els casos se circumscriu a l’àmbit personal-familiar i a comportaments individuals. Reaccions d’uns governants que pretenen crear un cordó sanitari que els aïlli, com a màxims responsables del funcionament de les administracions, de la gestió de la cosa pública, dels casos de corrupció que anem coneixent.

Si s’explica en clau de comportaments personals, de falta de moral, de cobdícia, queda clar que estem davant d’un dels set pecats capitals i que aquest, si es confessa i penedeix, no té pena d’infern. Poc s’aprofundeix que estem davant d’un pecat capital convenientment manipulat pels poders econòmics en benefici propi, ja que això comporta una reflexió més profunda sobre el propi funcionament del sistema. Les explicacions personals i morals avui ja són impresentables. Poden remoure alguna consciència i generar alguna solidaritat amb el governant que diu sentir-se estafat. Però no és acceptable per a una majoria social que reclama remoure els fonaments sobre els quals s’assenten aquestes actuacions.

En aquest marc, a iniciativa pròpia, el Parlament de Catalunya promou un projecte de llei per regular la transparència, l’accés a la informació pública i el bon govern. Crec que és un projecte en línies generals positiu, així ho vaig fer explícit en la compareixença en la comissió, el 22 d’octubre, ja que l’opacitat informativa i la manca de transparència del govern de la cosa pública és al darrere de la greu crisi política i institucional, i genera una àmplia desafecció ciutadana en relació amb els seus representants públics i totes les institucions socials. A més, genera un funcionament ineficient des del punt de vista econòmic, afavorint tractes i contractes no necessàriament validats per la necessitat ni la correcta relació cost-benefici. Malauradament, també, l’opacitat fa créixer amb facilitat el tracte injust i discriminatori, el favoritisme i el clientelisme, en perjudici del principi d’igualtat.

El projecte de llei presentat ha de millorar algunes qüestions per ser útil a la finalitat que vol promoure. D’una banda, reforçar la independència de l’òrgan que controla l’acompliment dels principis de transparència i lliure accés a la informació per part de la ciutadania. D’altra, protegir l’empleat públic que en exercici de la seva funció conegui o pugui conèixer l’existència de pràctiques que emparin supòsits de corrupció i ho denunciï. La proposta de llei ha de regular clarament el paper dels grups d’interès (lobbys) perquè actuïn a la llum del dia. Però també ha de reconèixer el paper i la funció social de les institucions polítiques i organitzacions sindicals i empresarials, i establir la regulació de les seves obligacions, entre elles la transparència i el rendiment de comptes. No sigui que la no-regulació de les obligacions serveixi per alterar representativitats, afeblir els instruments que han d’organitzar i canalitzar la participació per defensar interessos o acabar suprimint els drets d’associació, aprofitant el clima general on tot es posa en entredit.

Necessitem, un codi de comportament, unes regles clares, uns controls estrictes, una penalització severa, que evitin que les pràctiques de corruptes i corruptors segueixin instal·lades en la societat. Certament no estem davant d’un problema moral, però també cal disposar de mecanismes que ajudin a construir una nova moralitat que potser necessita la coerció legal per fer-se efectiva i general. Un codi ètic i deontològic general que impulsi el canvi de comportaments, que sigui assumit i validat per institucions, entitats i organitzacions, que pugui ajudar a fer camí. Un pacte contra la corrupció, que autoobligui a unes pautes de comportament, pot ajudar a recuperar una confiança que avui es troba sota mínims i que pot costar molt de recuperar, especialment per a qui ha estat protagonista per acció o omissió de l’actual estat de coses. Possiblement no n’hi ha prou amb un pacte amb major o menor projecció mediàtica, si no hi ha actuacions clares que sustentin en fets el que es diu.

Per això hem de valorar el conjunt d’accions que està realitzant CCOO aquestes darreres setmanes. El coneixement de la implicació de membres del sindicat en el cas de les targetes de Caja Madrid ha comportat la immediata obertura d’un expedient d’expulsió, amb el recull informatiu del que ha passat, l’obertura d’un procés d’auditoria interna de tota la participació i representació institucional de l’organització, i amb el coneixement de qui, per què i com s’està en cada àmbit de participació. Un cop fet això, cal revisar i actualitzar els procediments de control intern de les obligacions de qui representa l’organització, perquè és evident que s’han produït errors en el control. I en paral·lel s’ha de continuar el compromís amb la transparència i aprofundir-lo. Un compromís que ve de lluny, ja que des del 2005 es presenten els comptes auditats a la Sindicatura de Comptes de forma voluntària, però que cal seguir millorant: s’ha d’informar de totes les fonts d’ingressos i dels components de la despesa, cal conèixer quins són els drets sindicals, en què es fonamenten i en què s’utilitzen, s’han de conèixer quines finalitats es plantegen i com es van assolint. No hi ha res per amagar. Precisament és la transparència la millor arma disponible per fer avançar els objectius d’organitzar més i millor per fer avançar les condicions de treball i de vida de la gent treballadora. Només pots fer allò que pots explicar i si no ho pots explicar, millor que no ho facis. La fina línia que separa la corrupció del bon govern és precisament la transparència i la lliure informació.